El poeta Arthur Rimbaud i el vaixell ebri que encara embriaga

L’editorial Atalanta, que dirigeixen Jacobo Siruela i la seva dona Inka Martí des del Mas Pou del poblet empordanès de Vilaür, acaba de posar a la venda l’obra completa del poeta Arthur Rimbaud en edició bilingüe francès-castellà preparada per Mauro Armiño. Les 1.624 pàgines hi afegeixen proses, correspondència, declaracions i biografia de l’autor. El llibre val 58 €, mentre que les poesies completes de Rimbaud es troben actualment en llengua original per 3,10 € a la col.lecció Livre de Poche (els llibres de butxaca, en especial els clàssics, tenen a França aquest preu o fins i tot menys). Les polítiques editorials no són l’essencial quan es tracta de rellegir una de les produccions poètiques més enlluernadores de l’últim segle i mig,
escrita tota abans de complir els 19 anys.

Alguns poemes de Rimbaud, com el conegut Le bateau ivre (El vaixell embriac), continuen figurant al cim del que pot esperar-se de la poesia. Encara me’l recito de tant en tant en veu alta per assaborir la melodia autènticament embriagadora de les seves 25 quartetes. 

Reconec mantenir una relació particular amb aquest poema des de la meva època d’estudiant. La casa dels amics que m'acollien els primers dies de viure a Brussel.les durant aquella etapa estudiantil es trobava en un carrer de la Porte de Namur entapissat per “puticlubs” de luxe dels nous rics congolesos, arrenglerats porta per porta. Les finestres de casa s’abocaven a la filera de bars i m'embadalia contemplar el moviment d'entrades i sortides de les noies i els clients. El fet que un dels tuguris s'anomenés precisament Le bateau ivre em va infondre la certesa d’haver arribat a un país seriós, capaç d’aprofitar el títol del gran poema de Rimbaud per batejar un club de cambreres. 

Vaig fer coneixença amb algunes de les noies que treballaven als bars de davant de casa. Intercanviàvem salutacions i facècies entre la meva finestra i la porta dels establiments. De vegades jo baixava al carrer i fèiem petar la xerrada o bé elles pujaven al meu pis compartit a prendre un cafè, a canviar de tema entre dues obligacions o a relaxar-se amb una altra mena d'interlocutor. 

S'avorrien moltíssim i la companyia d'un estudiant com jo, tan allunyat de la condició de client, les ajudava a passar les hores. Havien de ser simpàtiques per clàusula laboral i poder-ho ser per elecció pròpia a estones amb mi els despertava un afecte gairebé maternal i les predisposava a gratificar-lo amb l'ús gratuït i juganer dels seus instruments de treball, agraïdes pel fet que no tothom hi jugués de la mateixa manera o ni tan sols els situés als mateixos punts. 

D’allò fa molts anys i encara recordo de memòria alguna de les quartetes de Le bateau ivre, en particular la penúltima:

Si je désire une eau d'Europe, c'est la flache

noire et froide où vers le crépuscule embaumé

un enfant accroupi plein de tristesses, lâche

un bateau frêle comme un papillon de mai.

Si d'Europa en desitjo una aigua, és el bassal

negre i fred on, al capvespre entelat

un infant ajupit, xop de tristeses, deixa anar

un vaixell fràgil com papallona de maig.