El Parador d’Aiguablava, una venjativa cacicada franquista

Passejo sempre que puc pels voltants del Parador d’Aiguablava, al mar de Begur. La cúbica baluerna blanca, dissenyada per l’arquitecte Raimon Duran Reynals, sempre m’ha semblat una excrescència fora de lloc, concebuda per clavar una guitza a aquest paisatge. La construcció d’un Parador Nacional en plena Costa Brava, dotada d’infraestructures hoteleres privades més que suficients, va ser idea d’un franquista inflamat: el director general de Turisme Luis Bolín, el qual va ocupar el càrrec del 1938 al 1952, en agraïment pels serveis prestats durant la Guerra Civil. Quan residia a Londres com a corresponsal del diari ABC, va ser la persona que va llogar l’avió privat Dragon Rapide amb el qual el general Franco viatjaria del Marroc i les
Canàries fins a la Península per dirigir el conflicte que acabava de provocar.

A la postguerra, la idea de Bolín de construir un Parador Nacional a Aiguablava representava en els seus plans una bufetada de revenja, un gest de butifarra contra els dos principals propietaris de l’indret, vinculats a la Lliga Catalanista: Joan Ventosa Calvell i Xiquet Sabater, responsable de l’Hotel Aiguablava a la mateixa cala. 

El Parador va ser inaugurat pel ministre Fraga Iribarne el 24 de gener del 1966, després d’una inversió pública de 47 milions de pessetes per construir l’hotel de 40 habitacions i les seves instal.lacions a un punt privilegiat. Fins aleshores la creació de Paradors s’havia especialitzat en edificis històrics fora dels circuits turístics majoritaris. La xarxa d’establiments és de gestió estatal i no ha estat traspassada a les comunitats autònomes.

El d’Aiguablava va ser una excepció i ho continua sent. Actualment té 78 habitacions i la societat estatal dels Paradors acaba d’anunciar que destinarà 10,4 milions d’euros per posar-lo al dia, amb obres que s’allargaran durant un any. 

Quan baixo a la cala d’Aiguablava, de vegades hi entro. Els matins de pluja com avui, per exemple, s’hi pot llegir el diari als confortables salons amb vistes, dintre d'una pau virgiliana si és fora del pic de la temporada. En general m’estimo més dirigir-me a l’altre extrem de la cala i pujar la petita escala de maó, anònima i escrostonada, la precarietat de la qual no sembla augurar res d’extraordinari. És una falsa impressió. 

Els humils graons condueixen a un dels camins de ronda més afortunat, més grandiós en la seva estretor, més seductor en la seva simplicitat, més generós en la seva espontaneïtat, més rendit a la glòria d’un petit paisatge d’excepció. Fa dècades que el recorro amb emoció creixent, sense gota de nostàlgia per les èpoques en què les meves cames i els meus pulmons em permetien completar-lo en la meitat de temps. 

La recòndita grandesa d’aquest caminet litoral es manté intacta, davant per davant de l’arrogant Parador. Serpenteja atrevidament el penya-segat i condueix a través dels seus desnivells al diminut port d’Esclanyà, al Port d’en Malaret, al Port de Ses Orats i al de Fornells, aquest últim quasi totalment urbanitzat pels apartaments esgraonats de l’Hotel Aiguablava i altres xalets. Quan encara no hi eren, el pintor Francesc Gimeno s’hi va retirar una temporada el 1917 i Josep Pla el 1939. 

El nom de la cala d’Aiguablava ja ho diu quasi tot, però no precisa que el color turquesa de les seves aigües exalta el del cel, que transparenta el fons marí com enlloc i que resulta impossible contemplar-lo igual a cap altre indret del món. El blau d’Aiguablava és una categoria pròpia de la gamma de colors, com el blau dels frescos de Giotto a la Capella de l’Arena de Pàdua o el blau dels quadres “fauves” de Matisse. El blau d’Aiguablava, que he contemplat llargues hores durant les quatre estacions de l’any, batega amb la declinació canviant del pas dels dies.

La làmina ondulant del blau d’Aiguablava també reflexa la cúbica baluerna blanca del Parador.