L’estranya, ridícula atracció que exerceixen les fites de frontera

Costa molt de creure la quantitat d’especialistes, per no dir fanàtics, que ha generat l’existència de les fites de frontera: pedres, mugues o mollons termeners que marquen sobre el terreny la divisòria oficial entre els Estats espanyol i francès al llarg de tot el Pirineu, des del confí basc del riu Bidasoa fins els penya-segats mediterranis de Cervera de la Marenda, numerades de la xifra 1 fins la 602. La de la foto adjunta correspon al Coll de Banyuls. El seu aspecte material acostuma a ser molt sumari i la seva utilitat més que dubtosa. Responen a la ingenuïtat pròpia d’altres èpoques de pretendre gravar sobre el terreny una demarcació que no existia. Potser les fites atreuen tant interès per l’obstinació a encarnar sobre la pell del territori una convenció
administrativa contra natura, una separació que no respon a cap divisió natural ni cultural al País Basc, a Navarra, a l’Aragó, a Andorra ni a Catalunya. Aquests pedrots simbolitzen la supèrbia dels Estats, la força dels seus funcionaris agafada en el punt més estrafolari.

Va ser la primera frontera estatal europea traçada de forma lineal, almenys sobre el paper, damunt les teòriques "crestas divisorias" de la carena. Des del Tractat dels Pirineus del 1659, l’amollonament va donar a peu a incomptables conferències internacionals dels respectius diplomàtics i encara avui alimenta uns quants organismes oficials amb un gota a gota agònic.

Cada any les revisen i les repinten, en el marc d’una trobada ritual per comarques que aplega la policia dels dos cantons, els alcaldes i els bombers. Hi vaig assistir en alguna ocasió com a periodista, gràcies als informes sobre la meva honorabilitat emesos per l'alcalde de Cervera de la Marenda, l’inoblidable Janot Martí.
Atès que les pedres numerades no acostumen a moure's de lloc i, com a molt, demanen una mà de pintura, els uniformats i els edils dels dos cantons donen aviat la feina per feta, signen l’atestat corresponent i passen a l'objectiu primordial de la trobada, que és el tiberi de germanor. 

Arran de l’elaboració del meu llibre El Pirineu, frontera i porta de Catalunya vaig viure aquells aquelarres, muntats cada any per les autoritats frontereres al voltant del cant de sirenes que creuen sentir procedent d’aquestes pedres. A mi, com a ciutadà sense Estat, m’omplen d’escepticisme. Però com a ciutadà amb territori, reconec la seva presència real i concreta. 

La frontera ha canviat en comparació amb l’època del franquisme. Malgrat tot hi és, digui el que digui la Unió Europea. Ja no cal ensenyar el passaport, canviar moneda ni comprar la carta verda, però tres segles i mig de separació han assentat diferències en el marc legal, econòmic, escolar, cultural, mediàtic. La frontera s’ha instal.lat en les mentalitats, modelades per l’entorn quotidià. Tot i així no s’ha imposat del tot. De vegades ha afavorit un contraban de veritats elementals que la superen, perquè es troben més arrelades que ella. 

Imaginava que l’atracció de les fites de frontera minvaria amb el pas del temps, com una romanalla anacrònica. M’equivocava. Han proliferat pàgines web d’una colossal minúcia per descriure-les una a una, amb els màxims detalls, així com també una poderosa xarxa d’estudiosos que s’intercanvien les últimes informacions. El plusmarquista deu ser l’holandès Eef Berns. A l’apartat “Sources” de la seva web “The bordermarkers of the Pyrenees” s’hi pot llegir la infinita llista de llibres, tractats i especialistes actuals. 

Fins i tot ha aconseguit vèncer el difícil accés per mar (l’únic possible) a la Cova Foradada que fa frontera estatal entre Portbou i Cervera, amb l’objectiu de fotografiar i filmar al seu interior l’última fita pirinenca, la número 602. La principal sorpresa és que la vella marca gravada i repintada a la paret de la cova ha estat renovada, sens dubte per les autoritats pertinents que se n’han pres la molèstia. Ara una flamant placa de granit afixada amb ciment, amb la creu i el número d’ordre 602 ben visibles, treu pit en una vella i grotesca postura.