L’abadia de Montserrat deixa decaure la de Cuixà, 50 anys després

Un dels llocs més bonics i carregats d’història del país és la mil.lenària abadia de Sant Miquel de Cuixà al repeu del Canigó, al municipi de Codalet, pràcticament annexionat a Prada de Conflent, en terres catalanes de França. La grandesa, la bellesa i el bé hi habiten amb la màxima naturalitat. Ahir dissabte s’hi van aplegar més d’un centenar de persones per commemorar els cinquanta anys de la instal.lació de la petita comunitat benedictina procedent de Montserrat, que avui es troba en perill d’extinció. La descarnada nau de l’església de Cuixà és la joia més commovedora que conec d’art pre-romànic, el claustre un dels més extensos i agraciats del Pirineu, el campanar un dels més alterosos. Tot plegat no hi fa res, el Cuixà de les últimes
dècades agonitza.

L’ona expansiva del paper polític antifranquista que va voler exercir a partir d’un cert moment l’abat Aureli M. Escarré (declaracions al diari parisenc Le Monde el novembre del 1963) va sotragar la comunitat de monjos de Montserrat. Al moment de ser expulsat del país dos anys després a petició del govern, per passar a residir al monestir benedictí italià de Viboldone, vuit monjos montserratins addictes a la seva línia van optar per marxar “desterrats” a fundar una nova comunitat a Sant Miquel de Cuixà, que els cistercens els havien ofert per no poder-hi continuar mantenint la seva com els 45 anys anteriors. 

Del grup inicial s’hi van arrelar definitivament els monjos montserratins Oleguer Porcel, Raimon Civil i Josep Fillol, tots tres traspassats actualment. El 1972 el govern francès va prohibir a Civil i Fillol residir als departaments fronterers per “no haver observat l’estricta neutralitat que tot estranger ha de mantenir a França”, atès el seu costum d’allotjar refugiats polítics. 

Al cap de poc van retornar i Raimon Civil va assumir a partir de l’any 2000, després d’Oleguer Porcel, el càrrec de prior de Sant Miquel de Cuixà, fins la seva mort l’any següent. És l’únic monjo enterrat al monestir, sota una senzilla pedra a terra. Porcel i Fillol també volien ser enterrats a Cuixà, però van morir a la infermeria de Montserrat i l’autoritat abacial va considerar millor no traslladar les despulles.

Del 2002 al 2011 Montserrat hi van enviar com a prior el monjo Daniel Codina. Ara només hi viuen dos últims monjos, el pare Marco (d’origen italià milanès) i el pare Rémy (alsacià francès), en edat de jubilació si exercissin qualsevol altre ofici.

Montserrat ha deixat d’enviar-hi noves vocacions, malgrat que l’abadia mare compta actualment una setantena de monjos, segons el seu web. La cistercenca de Poblet, per posar un cas paral.lel, només en té una trentena. A la mateixa època que Cuixà, quatre monjos de Poblet van fundar el monestir de Solius (Santa Cristina d'Aro) , que ara en compta nou.
 La comunitat benedictina de Cuixà pot extingir-se aviat, com ja va passar a la veïna de Sant Martí del Canigó l’any 1983. A la mort del prior benedictí i únic monjo Bernard de Chabannes, va ser substituït pel bisbat de Perpinyà per una Communauté des Béatitudes difícil de definir, integrada primordialment per laics que hi resideixen i viuen de la venda d’entrades, les visites guiades i les estades de pregària. 

L’abadia de Sant Miquel de Cuixà depèn del bisbat de Perpinyà per lògica territorial i de l’organisme estatal Monuments de França pel que fa a les restauracions que hi sufraga, però és propietat immobiliària de l’abadia de Montserrat. Havia estat desamortitzada al moment de la Revolució Francesa i venuda a propietaris privats locals. Foragitats els monjos, es va convertir en magatzem industrial i agrícola en estat de ruïna. 

Un dels dos cloquers es va ensorrar el 1838. La meitat del claustre va ser comprada a peces a partir de l’any 1907 per un marxant nord-americà i avui es contempla al museu The Cloisters de Nova York, la secció de romànic i gòtic del Metropolitan Museum of Art (MET). Continua sent una de les descobertes més sorprenents –i més recomanables-- a un extrem de Manhattan abocat al riu Hudson, a Fort Tyron Park.
El 1919 Ferran Trullés va comprar l’abadia de Cuixà als propietaris privats per allotjar-hi una comunitat cistercenca procedent de Fontfreda. A partir del 1920 s’hi van començar a fer algunes obres de restauració. Quan Pau Casals, exiliat a Prada de Conflent, hi va inaugurar el 1954 el festival de música que porta el seu nom, l’església de Cuixà encara no disposava de sostre (reconstruït tres anys més tard). 

La joia de Sant Miquel de Cuixà es troba avui restaurada, però això no l’impedeix el risc de mort cerebral.