Esmorzar de forquilla entre dos o la felicitat fràgil i opinable

Els amics tenim costum d’invitar-nos a dinar o sopar a casa, no a esmorzar. És un error. L’esmorzar representa per als matiners un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, la remota artesania del menjar. Segons quins esmorzars, és clar. Tinc una amiga que disposa de casa amb terrassa i hem instituït, molt de tant en tant, els nostres esmorzars particulars, tant a l’estiu com a l’hivern. Els dinars i sopars els destinem a trobades més concorregudes. En canvi els esmorzars els reservem, molt de tant en tant, al ritu sapiencial entre dos. No cal dir que es tracta d’esmorzars de forquilla i ganivet, amb postres fets a casa, cafè, copa, puro i música de Chopin, sense que això signifiqui cap golafreria. Practiquem més aviat l’alta qualitat de la
mesura, o almenys ens ho proposem.

Ahir, en ple estiu, vam convenir que esmorzaríem a la terrassa un bon xató. En realitat l’adjectiu qualificatiu de la frase anterior hi sobra, perquè a la taula d’aquella casa tot és bo. En aquesta ocasió vam triar el xató com a eix, pretext o coixí de la resta. 

En aquests esmorzars hem aconseguit capgirar com un mitjó el concepte dominant de la lògica del mercat i retornar-li un sentit decent i republicà, en el qual l’ambició d’enriquiment individual recupera l’impuls de compartir com a base de la magra civilització disponible. Representa un canvi redistributiu de manera de pensar, amb la certesa que la vida no és més que una utopia assortida amb alguns esmorzars com aquests, molt de tant en tant. 

La limitació de comensals no es deu a cap misantropia. Vam arribar a la conclusió que, al costat de la conversa pausada i les senzilles exquisideses del menú del dia, l’element més excepcional d’aquest horari a la taula de la terrassa consisteix a poder mantenir la xerrada en plena calma de primera hora, combinada amb el cant dels ocellets matiners i els nocturns pianístics, preludis i poloneses de Chopin com a música enregistrada de fons. 

La suma dels quatre elements (el menjar, la calma, els ocellets i Chopin) crea un equilibri prodigiós i fràgil, una atmosfera de petit i momentani paradís terrenal que no assolirien en cas de donar-se per separat. És possible que d’altres invitats no ho entenguessin. 

Nosaltres dos no parem de xerrar i la majoria de les vegades ens ultrapassem una mica amb les copetes digestives de la sobretaula, però ho fem amb una cadència, un to de veu i un esperit de coexistència pacífica entre punts de vista eventualment diferents que no tothom practica. Em fa por que a d’altres invitats els resultés avorrit i volguessin sacsejar-ho amb manies més habituals, per exemple la perversió tertuliana d’atropellar-se verbalment els uns als altres, aixecar la veu com en un campionat d’halterofília o simplement imposar la funesta pretensió de saber de tot i tenir raó.

Nosaltres dos xerrem tranquil.lament, tant si estem d’acord com si no ho estem. Ens fem grans i ara ja sabem que el dèdal de les petites harmonies, el guió moral i el punt d’equilibri de les millors coses de la vida és tan relatiu, estantís i opinable que hem defensar amb dents i ungles els moments flonjos, temperats i amables de la diversitat humana. 

D’aquests esmorzars en surto dalt d’un núvol. De vegades em costa trobar, fent tentines pel carrer, l’estació de metro més pròxima per tornar. Ho interpreto com un dels indicis passatgers i solvents de la felicitat material. Als núvols beatífics de l’eternitat segur que hi caminen d’aquesta manera. I el xató, el pernil, el vinet, el pastís, l’orujo i el Partagàs estaven de primera.