El triomf de la música de Vivaldi contra els capricis de la moda

Ahir diumenge l’enèsima història de la música en còmodes fascicles setmanals oferia als quioscos un llibre-disc sobre Antonio Vivaldi, el gran compositor venecià completament oblidat durant dos segles i avui el més venut de la indústria discogràfica mundial. No vaig comprar el col.leccionable, però vaig recordar amb un somriure davant del quiosc que les partitures manuscrites de Vivaldi, conservades a la Biblioteca de Torí, només van tornar a ser tocades en petits concerts privats organitzats per l'escriptor Ezra Pound i la violinista Olga Rudge a Rapallo a partir del 1933. La producció vivaldiana no va ser catalogada fins el 1970,
pel musicòleg danès Peter Ryom-Verzeichis (per això cada obra porta com a número de catàleg la identificació RV, amb la xifra d'ordre corresponent). Ara Vivaldi s’ha convertit en un filó, una mina.

No és cert, com afirmava Stravinski amb molta frivolitat, que Vivaldi escrivís 600 vegades el mateix concert ni tampoc que s'hagi convertit en música d'ascensor o de supermercat. Insinuen aquestes opinions que es tracta d'una música lleugera, uniforme, poc densa, complaent, fàcil, repetitiva, centrada tot sovint en el virtuosisme del violí i la veu femenina, en els tons pastel del rococó venecià. 

En realitat també engloba grans peces per a cor com el Glòria RV 589, l'Stabat Mater RV 621, el Credo RV 591 o el Nissi Dominus RV 608, així com una vintena d'òperes revalorades avui al mateix nivell que les de Haendel. Els partidaris de la visió decadentista de Venècia són els mateixos que menystenen la clara música de Vivaldi. 

És cert que Vivaldi va gaudir a Venècia d'un instrument que no tenien la majoria d’altres compositors: tota una orquestra de noies i un cor de joves veus femenines a la seva disposició permanent, tots els dies, durant dècades. L'escola o convent de la Pietà va ser casa seva, el seu taller i el seu teatre, amb prop d'un centenar de noies instrumentistes i cantants que hi vivien i hi estudiaven a les seves ordres. 

Els convents, hospicis, hospitals o escoles de Venècia no tenien exactament la funció que indica avui aquesta definició. Eren centres d'activitats més àmplies, laxes i variades. Operaven també com a residència de joves solteres dedicades a aprendre música, a més d'altres funcions assistencials amb què la Sereníssima República s'ocupava dels seus pobres per evitar més tensions socials de les necessàries. 

Els quatre ospedali venecians eren el dels Mendicanti (per a indigents), dels Incurables (sobretot sifilítics), dels Derelitti (impedits i ancians) i de la Pietà (jovenetes orfes o bastardes). A aquest últim el públic hi acudia a escoltar els concerts i admirar les atractives jovenetes, les quals es trobaven tot sovint a la recerca de marit o d’amant que les exclaustrés. 

Antonio Vivaldi s'havia fet capellà de jove com a sistema de promoció social d'un fill de família modesta. Va ser ordenat el 1703 i destinat a la Pietà. Molt aviat va deixar de dir missa i de dedicar-se a cap altre culte que no fos el de la música i el de la seva amant, la jove contralt Aninna Giro, musa i principal intèrpret de la seves obres. Vivia amb ella i amb la seva germana Paolina Giro, de la qual també s'ha dit que compartia la condició d'amant del mestre. L'estil de Vivaldi va allunyar el cant femení simbolitzat per la Giro dels vells academicismes i dels guarniments virtuosístics, dels “sons refilats a la francesa" que deia Charles de Brosses. 

La vida de Vivaldi a la Pietà durant prop de quaranta anys va estar voltada d'altibaixos, fugues i retorns a casa, dintre d’una trajectòria sovint enigmàtica i neuròtica. Als 62 anys abandonava Venècia per morir arruïnat a Viena sis mesos després, el 1741. Va ser enterrat a la fossa comuna (com Mozart més endavant). 

Un dels sis cantants que acompanyaven el fèretre era Joseph Haydn, aleshores jove membre del cor de la catedral vienesa. Pocs anys després Johann Sebastian Bach escrivia la transcripció per a orgue i clavicèmbal d'una desena de concerts de Vivaldi, quan a la capital saxona de Leipzig les dones encara no podien participar a la música d'església, a diferència dels ospedali de Venècia. 

A continuació Vivaldi es va deixar de tocar, completament. Ara aquella situació s’ha reparat. Els dies que desitjo escoltar una música especialment exaltant, em poso l’explosió de fe en la vida que és el Glòria de Vivaldi, tanco els ulls i em transporto al moll venecià de les Zattere a l’hora meridiana de l’àngelus, quan les dues esglésies palladianes del Redentore i les Zitelle entaulen un majestuós diàleg de campanes i la caixa de ressonància del canal l’escampa com si sembrés en l'aire la melodia més harmoniosa del món amb un gest august i convincent de quotidianitat. Vivaldi és això.