La compra consumada pel milionari especulador immobiliari nord-americà Frank McCourt del popular club de futbol Olympique de Marsella no és cap bagatel.la. Es tracta del club que representa la segona ciutat de França, el gran rival històric del París Saint-Germain i l’únic del país que ha guanyat una Copa d’Europa, encara que actualment es trobi a la cua de la classificació per la crisi sobrevinguda després de la mort de l’anterior propietari, un magnat suís. La sort empresarial de l’Olympique marsellès reflecteix la de la ciutat. La segona ciutat de França fa temps que té un problema: no ha volgut ser mai la capital de l’ampli sud
sense nom, la meitat del país que pot anomenar-se Migdia des del punt de vista geogràfic, Occitània en sentit històric o regió Provença-Alps-Costa Blava en els actuals papers administratius.
Marsella sempre ha girat l’esquena a la Provença en benefici de la pròpia vocació de port obert al comerç exterior. Aquest benefici ha estat també la seva feblesa: es va estroncar de cop arran de la traumàtica independència d’Algèria el 1962. La descolonització va abocar a la ciutat una nova població castigada, ja fossin francesos pieds-noirs expulsats o algerians independents a la recerca de feina.
La crisi d’identitat –i de feina-- va durar molt. Ha estat el terreny abonat per mantenir vells clixés a propòsit dels marsellesos necessàriament enginyosos i decadents, primitius i filosòfics, arcaics i sorneguers, provincians i entranyables. En definitiva, endarrerits per naturalesa...
El clixé, com tots els clixés, és una caricatura de traç gruixut i esquemàtic. Però no deixa de ser veritat que la cèlebre avinguda de la Cannèbiere, el bulevard més cosmopolita de França s’ha convertit en tenebrosa ombra d’ella mateixa, amb edificis nobles en ruïna, botigues tancades, comerços reorientats cap els saldos, hamburgueseries expeditives, cinemes furtius i sex-shops greixosos.
Les coses estan canviant amb una certa rapidesa o amb una certa lentitud, segons com es miri, en la mesura que depèn de la injecció de diners dels plans oficials per intentar revitalitzar el teixit social. El programa de flamants equipaments com a Capital Europea de la Cultura 2013 va ser una operació més en aquest sentit de revestiment lluent.
El balanç demogràfic torna a ser lleugerament positiu, amb un cens de 865.000 habitants. La taxa d’atur supera còmodament la mitjana nacional.
Als carrerons costeruts del popular barri del Panier, on s’aglomeraven els bordells més llegendaris d’aquest cantó del Mediterrani, avui salten a la vista les rehabilitacions d’habitatges i comerços. Al barri Cours Julien, més conegut com Cours Ju per la fal.lera francesa de les contraccions col.loquials, l’antic mercat de la ciutat ja s’ha convertit en zona de moda entre la joventut burgesa. Al de la Joliette i els seus antics dipòsits portuaris, s’hi aixeca el gran centre de negocis, amb flamants edificis d’arquitectura contemporània.
Les noves empreses aporten un esperat dinamisme social, però no sempre un gran volum de llocs de treball. La primera empresa privada de la ciutat (la Companyia General Marítima) ocupa 1.200 treballadors, l’Ajuntament 12.000.
L’ampli edifici barroc de la Chapelle de la Vieille Charité, al cor del barri del Panier, ja restaurat pel longeu alcalde socialista marsellès i ministre Gaston Defferre, s’ha transformat en un espai d’exposicions d’art contemporani i actiu centre cultural. L’antic mercat del peix de la Criée abocat al Vieux-Port, autèntica catedral de la matèria primera de la bullabessa, fa temps que acull el millor teatre.
Marsella ja no és només la dels vells clixés. Les caricatures s’han de perfilar amb nous elements. Encara es pot pujar a la basílica de Notre Dame de la Garde per dominar la panoràmica de la gran metròpoli portuària i detectar les puncions de la modernitat sobre el seu mapa viu. Encara es pot fer l’aperitiu a l’artèria neuràlgica de la Rue de la République amb un veritable i refrescant pastís inventat aquí. Encara es pot menjar la bullabesa –caríssima-- a qualsevol restaurant del Vieux-Port amb els ulls posats a l’horitzó marí.
Encara es pot agafar la golondrina de passejada fins a l’illa d’If, amb el castell i el presidi popularitzats per Alexandre Dumas (pare) i el seu personatge Edmond Dantès, el fabulós comte de Montecristo. L’embarcació passa per la Badia dels Catalans, una de les anses laterals de la rada del Vieux-Port, malgrat que el nom no sigui cap homenatge. Evoca el desembarcament en aquest punt l’any 1423 de l’ocupant Alfons IV el Magnànim de Catalunya-Aragó, el qual va saquejar la ciutat i va endur-se com a trofeu el reliquiari de sant Lluís d’Anjou (el rei Lluís IX de França) i la cadena que barrava el port marsellès, que encara avui es contempla a l’interior de la catedral de València.
Es poden resseguir velles traces de la personalitat marsellesa, però aquesta ja no és la Marsella de l’escriptor costumista Marcel Pagnol. Més aviat és ara la del novel.lista marsellès Jean-Claude Izzo, de pare italià i mare espanyola, autor dels thrillers més venuts de la Série Noire de l’editorial Gallimard. Va morir de càncer de pulmó l’any 2000, als 54 anys, després d’haver creat el personatge del policia hedonista Fabio Montale com a tribut al detectiu Pepe Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán i al comissari Salvo Montalbano d’Andrea Camilleri.
Marsella sempre ha estat una ciutat mestissa, també és una vella tradició. Totes les velles tradicions reben últimament una quantitat creixent de matisos i, de vegades, fins i tot alguna inversió.
Vaig sojornar-hi una setmaneta llarga quan vaig ésser jurat del Concurs de Cant d'un cert renom que celebren allí. L'esforçat advocat marsellés que l'organitzava era un home d'ordre. Era, potser més endreçada, però ja tirava cap el diagnòstic ben interessant que has fet. En la memòria tres o quatre delícies. Una cantant famosa que feia de jurat, amb un ego estratosfèric, va posar un zero a cadascuna de les intervencions dels concursants. Un cantant de 74 anys, també membre del jurat, que va recuperar la veu i en una casa particular ens va cantar la célebre llista de Leporello com mai l'he sentida. Es va revifar tant que va tornar a participar amb l'òpera de París en una gira al japó. Els noms, la memòria es fràgil, els hauria de buscar entre les piles de papers del meu despatx. Recordo en canvi com l'Alain Vanzo, excel·lent tenor, ens deia "Stupido come un tenore;amoroso come un barítono; ubriacco come un basso;" mentre ell reia un baríton xinés que no entenia res, saltava d'alegria dient "amoroso, amoroso". Va guanyar el concurs una xinesa alta, esvelta, que va cantar esplèndidament aries de la Juliette de Gounod i que pensava que s'imposaria als escenaris. El món la va engolir i no se n'ha sentit a parlar mai més. Potser es va casar amb un mandarí roig. Em va impressionar la Charité, un espai antic i bellíssim que començava a estar dedicat a activitats culturals i una avioneta de dues hèlix que,volant a 600 metres d'alçada, em va dur i tornar de Marsella. I la indesxifrable illa d'Ix, críptica, de la qual no vaig treure cap impressió, però que va servir per fer una bona amistat amb una eficient agent artística, Dominique River.
ResponElimina