No sé de quina Arcàdia parlen a l’exposició de Maillol a Ceret

Ahir vaig anar a recórrer amb delit, acompanyat per l’editor Quim Curbet, la nova exposició temporal del Museu d’Art Modern de Ceret. Aquest centre ha estat la joia de la corona del petit municipi de 7.000 habitants i capital de la comarca rossellonesa del Vallespir, sota l’impuls del 1986 al 2012 de la directora Josefina Matamoros, la dona que va construir l’actual edifici i va convertir-lo en focus de projecció internacional del patrimoni local. Tot museu és sobretot una idea més que no una suma d’obres, una il.lusió de vegades recompensada amb bellesa i èxit. Anar a Ceret representa sempre un atractiu. Un dels seus encants
són els reguerons que fan córrer al llarg de les voreres l’aigua més eixerida, frescal i melodiosa del món. Els centenaris plataners de més de 30 metres d’alçada, sobrealimentats pels baixants del Canigó, formen a banda i banda de la Passejada o carrer major una autèntica celístia vegetal. Per a mi són els veritables Camps Elisis d’aquest país, entès de Salses a Guardamar. Al núm. 8 del bulevard Maréchal Jofre, més conegut per la Passejada, es troba el Museu d'Art Modern.

Ni el delit previ ni la visita pausada de l’exposició m’han ajudat a entendre el seu títol: “Aristides Maillol, Henri Frère i Josep Sebastià Pons. Una Arcàdia catalana”. Comprenc l’interès de dedicar una exposició a l’artista rossellonès més universal i també d’associar-lo als seus coetanis, malgrat que Maillol ja ha estat exposat del dret i del revés, que moltes de les seves escultures monumentals es contemplen diàriament a l’espai públic i que la veïna localitat natal de Banyuls compta amb un petit museu permanent. Sigui com sigui, Maillol s’ho val amb qualsevol oportunitat. Fins aquí estem d’acord. 

Allò que no entenc és el sentit que han volgut donar al concepte d’Arcàdia ni tampoc què aporta la mostra de mínimament nou. Maillol va triomfar com escultor més reconegut després de Rodin perquè, des dels vint anys d’edat, repartia la meitat de l’any entre la lluita ferotge als cercles artístics parisencs i el retorn al Banyuls natal, que reivindicava com a font d’inspiració malgrat la seva imatge de lloc recòndit. 

No veia pas Banyuls com cap Arcàdia, ben al contrari. La seva originalitat consistia a defensar, en l’especialitat del nu femení monumental, el realisme poc arcàdic de les models locals, és a dir, defensar la realitat tal com era. Acabaria per ser reconegut arreu del món com el gran renovador de l'escultura del segle XX gràcies a aquells nus, al precís instant en què l'art modern començava a "deconstruir-los". 

S’inspirava en el cos de dones reals i no pas arcàdiques, apostava a favor d’una carnalitat concreta, palpable, actual. No escollia nimfes, fades ni Venus idealitzades pel cànon. Les seves escultures representen l’elevació d’una naturalitat imperfecta, les imperfeccions les singularitzen, en són una de les claus.

Quan alguns col.legues parisencs van intentar encolomar-li la condició d’arcàdic per la seva identificació amb la terra llunyana del confí català de França, s’hi va oposar. Els va invitar a acompanyar-lo a Banyuls. En el cas del pintor Maurice Denis, Maillol es va sorprendre de la decepció del visitant: "Aquí vam menjar un conill amb Maurice Denis. Ho va trobar trist. Deia que era una tebaida. Estava acostumat a Itàlia, comprèn vostè, on les coses són més llepades, massa boniques. No estan acostumats a aquesta naturalesa d’aquí, no l’entenen. Aquí és Sicília, és Grècia". 

La Tebaida és una regió desèrtica de l’Antic Egipte a la qual es retiraven monjos i eremites al començament de l’era cristiana, per això la paraula designa en llenguatge d’avui un lloc considerat feréstec. No li va agradar el qualificatiu, de la mateixa manera que no li escau el d’arcàdia. Només els clixés d’alguns poden veure Sicília, Grècia o la seva Albera com una Arcàdia. 

La gent de Banyuls no l’entenia del tot, el veien com un bohemi atrabiliari, un artista desvergonyit, un bufanúvols. Els costava –i encara els costa-- creure en la fama internacional d’aquell artista perquè tenien un problema d’autoestima, que en part perdura. Resulta impossible valorar les obres de Maillol si no es valora el substrat del qual han emergit: l’amor desacomplexat d’un territori concret i dels seus fruits suposadament tan senzills, tan espontanis, tan rústecs, tan pretesament “arcàdics”… 

Amb ocasió d’aquesta exposició s’ha reeditat el magnífic llibre del pintor, dibuixant i ceramista Enric Frère Conversations de Maillol i s’hi exposa una antològica de l'obra plàstica de Frère que es defensa per ella sola. El pròleg al seu llibre sobre Maillol està datat al Molí de Sureda l’agost del 1950. Més de seixanta anys després, vaig entrevistar el 2011 en aquest mateix molí, intacte, el fill Sebastià Frère, pintor i ceramista dintre d’una llarga cadena familiar.
En la relectura del llibre del pare i en els seus quadres hi he trobat, de nou, una munió de pistes de gran interès. Però cap sobre una suposada Arcàdia.