La llegenda del fabulós tresor ocult a l’espera d’un descobridor privilegiat és una constant de la mitologia humana i ha conegut nombroses traduccions, en la literatura i en la realitat, com ara l’última expedició d’aquest mes d’agost d’un equip de recerca de 70 persones que han obert infructuosament tres forats de sis metres de fondària al llarg del quilòmetre 65 de la línia ferroviària polonesa entre Wabrzych i Breslàvia a la recerca del “tren d’or”, un comboi suposadament carregat d’or i joies desaparegut l’any 1945 durant la retirada de l’exèrcit alemany. La llegenda molt similar del “tresor dels espanyols”, enterrat a la platja rossellonesa d’Argelers i als camins fronterers de la retirada republicana del 1939, també ha donat peu durant les últimes dècades a recerques insistents sobre el terreny i a algun llibre que no ha pogut aclarir res. La part documentada testifica que els bombardeigs
franquistes sobre el Museu del Prado van aconsellar el govern republicà traslladar a València des del novembre del 1936 tot el seu patrimoni artístic, així com el del Museu Arqueològic, l’Escorial, l’Acadèmia de San Fernando, el Palau Reial i el palau de Líria.
franquistes sobre el Museu del Prado van aconsellar el govern republicà traslladar a València des del novembre del 1936 tot el seu patrimoni artístic, així com el del Museu Arqueològic, l’Escorial, l’Acadèmia de San Fernando, el Palau Reial i el palau de Líria.
En una segona etapa, a finals del 1938, el delicat carregament va ser conduït a quatre dipòsits propers a la frontera francesa: el castell de Sant Ferran a Figueres, el castell de Peralada, el municipi de Darnius i el sofisticat búnquer subterrani de tres plantes i cambra cuirassada a la mina de talc Canta de la Vajol. Aquest últim lloc va albergar també l’or en lingots del Banc d’Espanya i el tresor en joies i objectes de valor acumulat com a patrimoni de l’Estat per confiscació o per donació, després d’un primer període emmagatzemat i vigilat a les mines de l’Algameca, utilitzades alhora com a polvorí prop del port de Cartagena.
L’operació de trasllat va ser secretament conduïda i custodiada a tot moment pel cos de carrabiners, convertit en guàrdia pretoriana del cap del govern. Eren anomenats els Cent Mil Fills de Negrín, per analogia històrica amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís i amb molta exageració numèrica. L’apressada evacuació cap a França del tresor artístic es va dur a terme cinc dies, del 4 al 9 de febrer del 1939, a bord de 71 camions, conduïts per soldats espanyols.
El 4 de febrer els set primers, procedents del castell de Figueres i de la Vajol, van creuar pel Pertús. Els dies 6 i 7 de febrer l’operació va haver de ser suspesa pels bombardeigs franquistes. El 8 de febrer van passar novament 26 camions de l’expedició del tresor artístic pel Pertús i l’endemà 8 més. El dia 9, els 7 restants creuaven per Cervera. L’últim vehicle, reressagat després de sortir de Peralada, ja va trobar la ruta del Pertús col.lapsada per l’aglomeració de fugitius en retirada. Ho va intentar pel veí Coll de Lli, a la Vajol, i va haver de transportar el carregament a llom de mules al tram impracticable per al tràfic rodat.
No es va perdre ni es va danyar de consideració cap quadre ni objecte d’art de l’expedició, rigorosament controlada per observadors internacionals. Per contra, la rebuda de les persones que van creuar la frontera per aquells mateixos punts i aquells mateixos dies va ser molt menys curosa, sense observadors internacionals que vetllessin pel tracte dispensat.
Altres carregaments simultanis de caixes amb lingots, or en monedes, plata en barres i joies de l’hisenda republicana –objectes d’unes dimensions més fàcils de distreure-- van córrer una sort diferent. La llegenda sobre el tresor amagat pels republicans a les envistes dels passos fronterers o inclús sota la sorra la platja d’Argelers va tenir aquells dies una base fefaent, tot i que deformada a continuació per les les versions més fantasioses.
La premsa francesa de dretes s’hi va abocar amb truculència des del primer instant, com a prova de la condició de bandolers atribuïda als refugiats i en particular a les brigades de Líster que asseguraven les últimes operacions de retirada. En canvi a la també llegendària Columna Durruti dels anarquistes no li van poder trobar implicacions similars després del seu pas per la frontera de la Cerdanya.
La quantitat d’objectes de valor acumulats al costat del tresor artístic als últims magatzems situats al peu de la frontera i la confusió dels dies de la retirada republicana van donar lloc sens dubte a episodis d’apropiació, tot i que quedaria per demostrar si els detinguts a França acusats d‘ocultar aquells carregaments els transportaven per lliurar-los a les autoritats espanyoles a l’exili o bé amb altres finalitats particulars.
En paral.lel, alguns refugiats tancats als camps de concentració de les platges rosselloneses havien fugit amb petits objectes de valor per utilitzar-los com a moneda de canvi durant la supervivència al desterrament, tot intentant escamotejar-los a la requisa de la gendarmeria francesa. És possible que els enterressin poc abans de creuar la frontera a amagatalls als quals esperaven retornar. Potser van enterrar-ne també a la sorra de les platges on es trobaven confinats. Durant les dècades posteriors i fins fa ben pocs anys es va convertir en usual la presència de buscadors amb detectors de metalls, així com les obres de perforació a la sorra d’aquestes platges per part d’empreses privades a la recerca del "tresor dels espanyols".
Entre els episodis documentats, el 6 de febrer del 1939 va arribar al post del Pertús un camió amb sis carrabiners espanyols que va despertar les sospites dels duaners. Al moment d’inspeccionar-lo van trobar el terra del vehicle cobert de lingots escampats d’or i plata. No va ser l’únic vehicle interceptat amb carregaments semblants sense declarar.
El 10 de febrer va ser detingut als carrers d’Argelers un tinent coronel republicà procedent del castell de Sant Ferran a Figueres, d’on havia marxat en automòbil per creuar la frontera amb una noia de 17 anys i el xofer, tot precedint i custodiant un camió carregat amb armes i joies. Al post de Cervera va entregar les armes als agents francesos, però va ocultar la resta del carregament. Un cop detingut, va declarar als gendarmes que obeïa ordres i que els dos sacs amb objectes de valor pertanyien al govern espanyol.
El 13 de febrer el diari perpinyanès L'Indépendant informava que la gendarmeria de Banyuls havia detingut el dia anterior un grup d’oficials "de la famosa brigada Líster, de la qual tant se n’ha parlat". Els van confiscar "una autèntica fortuna estimada en més d’un o dos milions. Els oficials portaven 125 kg de joies en or i pedres precioses i 150 kg de lingots d’or i plata dissimulats a dobles fons i racons més ocults de la seva roba, inclús al cabell". El periòdic afegia que els últims dies havien estat detinguts 75 estrangers, "la majoria pertanyents a mitjans oficials espanyols", amb 200 kg de lingots i 300 kg de joies.
El 16 de febrer compareixien davant del tribunal de Ceret 76 oficials republicans acusats de contraban de 48,3 kg de joies i metalls preciosos. L’advocat defensor, León Gregory, va argüir que els encausats, membres de la 44 i 45 divisions comandades per Enrique Líster, havien rebut l’ordre de portar aquell carregament a França i lliurar-lo al consolat espanyol de Perpinyà.
A partir dels escassos fets provats, es va disparar la llegenda del “tresor dels espanyols”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada