La decepció de Léo Ferré al Palau de la Música, “avec le temps”

Ahir es va escaure el centenari de la naixença de Léo Ferré, un dels membres de la santíssima trinitat de la chanson, amb Brassens i Brel. Practicava un anarquisme més erràtic i va ser molt atacat en les seves contradiccions. Els grans èxits de Ferré no van ser tan abundants com els dels altres dos col.legues, però ningú no el va superar en encerts esclatants. Per exemple la lletra i la música de la cançó Avec le temps, punt culminant de la poesia cantada. Es va distingir pel suport als anarquistes espanyols exiliats, amb temes molt aplaudides per l‘ambient de l’època com Les anarchistes i Franco la Muerte. No cal dir que Léo Ferré no podia cantar a l’Espanya franquista. Per això el seu concert al Palau de la Música barceloní del setembre

del 1980, cinc anys després de la mort del dictador, constituïa un esdeveniment.

Aleshores jo treballava de corresponsal a Barcelona del diari perpinyanès L’Indépendant i em van encarregar la crònica. El recital va ser decebedor, de manera que vaig escriure a l’edició del 28 de setembre d’aquell any, amb una barreja de frustració i culte que encara subscric avui: “No volíem envellir abans d’escoltar-te cantar Franco la Muerte a Barcelona. Era com una cita pòstuma, per dir-ho així. Nosaltres no vam fallar. Vas arrencar amb Y’en a marre, acompanyat per l’horrible música en conserva del teu play-back prefabricat. Encara faltaven 32 cançons més abans de poder dir, finalment, amb tu:

Avec le temps... Avec les temps, va, tout s’en va,
même les plus chouettes souvenirs, t’a une de ces gueules...
A la galerie je farfouille dans les rayons de la mort,
Le samedi soir quand la tendresse s’en va toute seule...
Avec le temps, va, tout s’en va...

La meva crònica del concert de Ferré a Barcelona continuava dient: “Tens 64 anys, d’acord. Però això no és motiu. Ja no ets el Jolie môme, nosaltres tampoc. No està mal que reservessis la segona interpretació de la vetllada a Les anarchistes. A Espanya no han estat ni de lluny dels últims. Però havíem vingut a retrobar el cop de puny i la carícia que ens havies ensenyat. Ni l’un ni l’altre, Ferré, no es poden donar sense entusiasme, sota risc de convertir-los en pura rutina. No era aquest el teu magisteri? I doncs? 

T’agraïm malgrat tot que intentessis aixecar la vetllada amb sis bisos de propina fàcilment concedida. No t’amoïnis. No et retraurem haver cobrat 2,3 milions de pessetes per tres gales. L’etiqueta “d’anarquista de luxe” fa temps que l’hem desada a les golfes de la banalitat. 

Eren les 23h15 quan vas arrencar l’últim bis del concert i ens vam donar el luxe: “L’heure n’est plus au flamenco... Franco la Muerte!”. Ho acabàvem d’aconseguir, el 1980, a Barcelona. Finalment. Però era només això? No t’amoïnis, Ferré. Encara vindríem de nou a escoltar-te, va. No ens en ve d’una. Encara que només fos per sentir-te convenir:

Avec le temps... Avec le temps, va, tout s’en va.
Et l’on se sent blanchi comme un cheval fourbu.
Et l’on se sent glacé dans un lit de hasard.
Et l’on se sent tout seul peut-être mais peinard.
Et l’on se sent floué par les années perdues.
Alors, vraiment, avec le temps on n’aime plus...