Gelós no ho crec de la “Guia sentimental de l’Empordanet” d’Adrià Pujol

Comentar un llibre acabat de publicar per un amic ofereix dues possibilitats: lloar-lo amb les raspallades habituals dintre de qualsevol gremi (que alguns practiquen de manera automàtica i per això creuen sincera) o bé passar la maroma com es pugui sense deixar de dir allò que es vol dir. Em disposo a passar la maroma a propòsit de dos llibres que han tingut la gentilesa de fer-me arribar: la Guia sentimental de l’Empordanet, acabada de publicar per Adrià Pujol a l’editorial Pòrtic, i també 1001 curiositats de la Costa Brava, de Jordi Arbonès “Nif” al segell Arca. No sé si m’agrada l’estil literari d’Adrià Pujol, encara que això potser només vulgui dir que no és l’estil que jo practicaria i per tant no té cap importància. Tampoc no pretendria mai imitar el de Marcel Proust o de James Joyce, sense deixar de reconèixer el seu valor, i en canvi em semblarien més atractius el de William
Faulkner o Josep Pla. És una qüestió de llibertat de gustos i afinitats d’elecció.

Als vells racionalistes addictes a la lògica gramatical del subjecte, verb i predicat, a l’estructura narrativa endreçada i a la intel.ligibilitat en general, ens costa una mica entrar en novetats d’estil o de plantejament que deuen ser penyora de renovació generacional indispensable i sanitosa. El llibre d’Adrià Pujol, com els seus anteriors, l’he devorat de bursada. L’he anotat, rebregat, fotocopiat i aplaudit en la intimitat de casa. 

Una altra cosa és que m’hagi agradat en el sentit d’admiració incondicional, que no sento ni tan sols per Faulkner o per Pla. No es tracta de si jo ho hagués descrit d’una altra manera (ja ho vaig fer al llibre del 1998 L’Empordà com un món, d’Edicions la Magrana), atès que aquesta postura resultaria absurda. Es tracta, simplement, d'opcions d’estil. 

L’impacte d’un llibre depèn en primer lloc de la qualitat de les seves pàgines. En segon lloc, de la plataforma editorial que l’empara. En tercer, de la seva renda d’oportunitat o les modes. Podríem anar seguint en ordre decreixent dels múltiples factors. La Guia sentimental de l’Empordanet d’Adrià Pujol rep tots aquests vents de popa i és per celebrar-ho. 

Per a mi sempre serà el llibre que conté el paràgraf següent: “Palafrugell, si t’hi quedessis a viure, se’t menjaria l’ànima. Té el demble [segons el Diccionari: “Trot curt que, per ells mateixos, prenen sovint els cavalls, els muls, etc. Manera habitual de procedir, tarannà natural d'algú”] dels petits pobles del rodal –la fiblada del tedi, els passatemps estrabul.lats, el safareig i la desertització mental-- amb l’inconvenient que hi viu una gentada, raó per la qual la nosa de la letargia s’accentua fora de l’estiu”. 

No és l’únic rampell destacable ni tampoc tot el llibre va d’aquest to, però només per aquest paràgraf ja s’ho val. Una altra cosa diferent i sorprenent és la que apuntava ahir mateix a Facebook la responsable de la llibreria Cucut de Torroella de Montgrí, Maria Teresa Calabús, com a comentari personal a una de les crítiques sobre aquest llibre, escrita per Carles Sapena al seu blog: "Els editors de Pòrtic podien haver encarregat aquesta guia a Febrés però es devien deixar impressionar per la conjuntura: el capdanser Sr.  Mas feia un pas al costat i deixava passar als joves... de més de quaranta anys, emergents i experimentals. Vet-ho aquí".
La llibretera afegia pel seu cantó:  “Aprofito, senyor editor, per fer un apunt. Em sembla que no fa falta comentar quin escriptor o escriptora podia haver escrit la guia sentimental de l'Empordanet. Xavier Cortadellas, Xavier Febrés, Vicenç Pagès Jordà, Antoni Puigverd, Núria Esponellà són autors fantàstics, entre d’altres. M'ha cridat l'atenció que sovint s'hagi comentat aquesta qüestió. No crec que cap dels possibles autors hagi pensat que els haguessis descartat. Com diu Sam McBratney: tots sou els meus preferits!”. 

La Teresa coneix el bestiar del gremi, però a mi no m‘ha pas cridat l’atenció que "sovint s’hagi comentat aquesta qüestió". Segurament perquè visc i treballo allunyat dels cercles literaris més conspicus. 

Pel que fa al nou llibre 1001 curiositats de la Costa Brava, de Jordi Arbonès “Nif”, es tracta d’un plantejament encara més radical: exclou de soca-rel la literatura i es basa en fitxes informatives sobre aquesta quantitat de curiositats. El mèrit de la selecció i la utilitat orientativa resulten indiscutibles, però això no treu que Jordi Arbonès “Nif” ens deixa a deure un altre dels seus llibres de poderosa literatura personal. El fet de ser un dels pocs habitants del planeta nascut materialment a Calella de Palafrugell és un rang inexorable encara que resideixi a Girona, de la mateixa manera que Adrià Pujol a Barcelona. 

Després de devorar en paral.lel els dos llibres, m’he aixecat entumit del sofà per anar fins la lleixa del passadís de casa, extreure un llibre de llom escarlata i llegir a tall de reequilibri instintiu: “La carretera de Sant Sebastià [de la muntanya de Sant Sebastià de Palafrugell] esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrere de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d’escriure els sentiments que em produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat per una efusió ideal. No m’enamoraré mai tant de cap deessa ni de cap melodia com em vaig enamorar d’aquelles coses. Encegat, vaig creure que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De vegades, a mig escriure la primera ratlla, ja esquinçava el paper. Ho tornava a provar... Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una successió d’estats de joia aparent i de desesperançament real m’emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal.lera pueril i ridícula d’aquest ofici amarg”.