El tango fins ara inèdit de Borges, i no només el de Borges

L’editorial Lumen acaba de publicar l’inèdit de Jorge Luis Borges El tango. Cuatro conferencias, transcripció de quatre xerrades fins ara perdudes que l’autor argentí va pronunciar el 1965 a Buenos Aires sobre el gènere, recuperades a partir de velles cassettes. Ajuntar les dues paraules “Borges” i “Tango” significa un interès assegurat, encara més si es té compte que l’escriptor sostenia que l’autèntic tango dels barris populars de Buenos Aires es va veure edulcorat per la comercialitat escènica de Carlos Gardel i seguidors. Borges ja havia publicat el 1955 una “Historia del tango” dintre del llibre de narracions Evaristo Carriego i el 1958 el seu famós poema “El tango”, que conclou amb els versos: “El
tango crea un turbio/ pasado irreal que de algún modo es cierto,/ un recuerdo imposible de haber muerto/ peleando, en una esquina del suburbio”.

Després el tango i ell van seguir camins separats, fins que la comercialitat va tornar a unir-los. El 1960 Astor Piazzolla, en col.laboració amb Borges, va compondre una suite per a ballet inspirada en la seva narració “Hombre de la esquina rosada”, va posar música de milonga (un dels gèneres inclosos dintre del repertori del tango) als seus poemes “Jacinto Chiclana”, “A don Nicanor Paredes” i “El títere”, i música de tango al seu poema “Alguien le dice al tango” (dos anys abans Aníbal Troilo ja ho havia fet amb el tema de Borges “Milonga de Manuel Flores”). 

La relació entre Borges i Piazzolla no va resultar plàcida, com dos galls a un galliner. La música donada a les seves lletres no li va agradar gaire, i va declarar a la revista Información Literaria el març de 1966: “No quiero saber nada con ese señor, no siente lo criollo; Rivero sí [Edmundo Rivero, el cantant que les va enregistrar], pero él no. Y, ¿sabe?, tuve que explicarle los octosílabos. No entendía lo de sinalefa”... (es referia al fet que dues vocals en contacte de dues paraules formen diftong, es pronuncien com una única síl.laba i modifiquen la mètrica del poema, pel fet de comptar dues síl.labes com una sola). 

Horacio Ferrer va sentenciar poc després sobre Borges a l'enciclopèdic Libro del tango: “Cabe entender sin embargo que su interés por lo popular es más bien un rico pretexto literario y no estrictamente una manera de sentir; algunas de sus afirmaciones o de sus conclusiones de tipo doctrinario o histórico revelan errores de información y de enfoque que no invalidan la alta clase de sus textos, aunque despojan a éstos de genuino valor documental”. 

Posar música als poemes de Borges ha estat sempre un repte. Una de les millors propostes en aquest sentit va ser la del compositor Jorge Sarraute, argentí resident a Catalunya, a l’espectacle “Borges versus Borges” presentat a l’Auditori barceloní el 2005 amb Elba Picó (veu), Liliana Mafiotte (piano), Carlos Morera (bandoneó), Pere Bardagí (violí), Jordi Coll (violí), Ferran Saló (violoncel), Joaquim Alabau (violoncel) i l’actor Jordi Dauder a la dramatúrgia i els recitats.

Jorge Sarraute hi va presentar les seves composicions sobre poemes de Borges com ara “Milonga del muerto”, “Milonga de Calandria”, “Milonga del forastero” o “El ciego”, així com els arranjaments de les composicions borgeanes de Troilo (“Milonga de Manuel Flores”) i de Piazzolla (“Jacinto Chiclana” i “Alguien le dice al tango”). 

També es tracta d’un inèdit, fora d’aquella representació única. D’inèdits en poden sorgir a tot arreu, si es busquen. 

Ningú no ha tornat a cantar “Jacinto Chiclana” com ho feia Elba Picó als seus concerts de tango, amb tota la bellesa de la poesia de Borges i de la música de Piazzolla, més una dosi culminant d’inspiració que hi posava ella.