L’Alemanya reunificada exerceix una hegemonia implacable damunt la política econòmica de la resta de la Unió Europea, amb la imposició de l’austeritat pressupostària que ha beneficiat el país més fort i perjudicat els altres. Cap d’ells no ha estat capaç d’alçar la veu contra les retallades dictades per la cancellera Angela Merkel, excepte la temptativa de Grècia amb l’actual govern d’esquerres d’Alexis Tsipras, obligat finalment a passar sota les forques caudines dels creditors. L’Alemanya de Merkel ha volgut convertir en lliçó el sotmetiment de Grècia per prevenir contagis. Però no tothom pensa igual a Alemanya. La pròxima
edició de la cèlebre Documenta de Kassel, que se celebra cada cinc anys com a mostra d’art contemporani oberta a altres gèneres, es descentralitzarà per primera vegada fora de la ciutat alemanya. S’obrirà el 8 d’abril a la capital grega sota el lema “Aprenent d’Atenes”. És una bufetada del món alemany de la cultura a la política de la dama de ferro.
edició de la cèlebre Documenta de Kassel, que se celebra cada cinc anys com a mostra d’art contemporani oberta a altres gèneres, es descentralitzarà per primera vegada fora de la ciutat alemanya. S’obrirà el 8 d’abril a la capital grega sota el lema “Aprenent d’Atenes”. És una bufetada del món alemany de la cultura a la política de la dama de ferro.
La iniciativa de la Documenta de Kassel d’entroncar amb la Grècia actual respon a una arrelada tradició de la cultura alemanya que no coincideix amb la de la cancellera Merkel. Alemanya sempre ha estat un país d’alta cultura, també avui. Alguns dels més grans hel.lenistes han estat alemanys.
Els corrents de pensament i de poder sempre han oscil.lat entre el Mediterrani i el nord. La reforma luterana del segle XVI va ser d’alguna manera una negativa germànica a pujar al carro del Renaixement sorgit a Itàlia com a reformulació moderna del llegat grecollatí. En canvi, a partir del segle XVIII, l’antiguitat clàssica es va veure reivindicada a Alemanya per Johann Joachim Winckelmann, fundador de la nova visió de la història de l’art com a disciplina moderna i de la recuperació de l’ideal hel.lènic com a cànon estètic, seguit pels poetes-filòsofs del primer Romanticisme com Novalis, Schiller, Hölderlin, Goethe…
Al Primer programa de sistema de l’idealisme alemany, redactat en comú cap el 1796 per Schelling, Hegel i Hölderlin, es referien als clàssics grecollatins no només com una mitologia literària sinó com una mitologia de la raó. Reprendre consciència del llegat clàssic equivalia a un humanisme nou enfront del rigorisme protestant, una reivindicació dels sentits, una transformació cultural i social, un desig de renovació i modernitat per part de la burgesia germànica en ascens enfront de l’aristocratisme ancorat en el prestigi del passat medieval o feudal.
Posteriorment han volgut tornar a fer passar Grècia per un mite romàntic, una exhalació evanescent d’historiadors i literats, un rastre remot de les arrels de la cultura occidental sense relació directa amb l’actualitat d’un país que troben tan oriental i desmanegat, quan no gosen dir tan turc. El món baixa ple de simplismes identitaris, manipulacions, supèrbies i racismes. Són les noves batalles d’una guerra molt vella, la pesta bruna de sempre, el ventre encara fecund de la serp…
Europa torna a ser un continent marcat per la voluntat alemanya de domini, primer amb el militarisme i avui amb l’economia. El desenllaç d’aquell militarisme és ben conegut, el del domini econòmic comença a ser-ho... El dogmatisme luterà, el zel messiànic de l’austeritat econòmica, l’obsessió de disciplina pressupostària és una filosofia moral rigorista.
En alemany la paraula schuld significa alhora deute i també culpa... Els països endeutats són culpables, han pecat, han d’expiar-ho, han de pagar, s’han de redimir. Els governs hegemònics no poden salvar els ineficients governs endeutats, però salven l’ineficient sistema bancari amb injeccions de diners infinitament més elevades.
En alemany la paraula schuld significa alhora deute i també culpa... Els països endeutats són culpables, han pecat, han d’expiar-ho, han de pagar, s’han de redimir. Els governs hegemònics no poden salvar els ineficients governs endeutats, però salven l’ineficient sistema bancari amb injeccions de diners infinitament més elevades.
Diuen que l’esforçat “company Wolfang” del sector del metall alemany es veu obligat a pagar les festes i les migdiades dels grecs, dels espanyols, dels italians, dels portuguesos… El florilegi d’estirabots del diari populista Bild Zeitung recorda el caldo de cultiu del nazisme, un cop desacreditat a consciència el fràgil règim democràtic de la República de Weimar.
Sembla com si als alemanys els despertés una enveja corrosiva la sensualitat de Grècia i del Mediterrani, dels meridionals “improductius” cap els quals peregrinen de vacances per descansar de la seva severa competitivitat. Els prejudicis sobre el caràcter dels pobles son tan estereotípics com algunes coses del patriotisme, potser com el patriotisme en general.
En democràcia el concepte d’hegemonia ha d’implicar la capacitat de crear consensos i adhesions, no d’imposar el predomini a través de plantejaments simplistes que atien els baixos instints, entre els quals la xenofòbia, la confusió de conceptes i la discòrdia entre cultures veïnes. Contra això s’alça, des d’Alemanya mateix i “aprenent d’Atenes”, la Documenta de Kassel i els seus creadors invitats per desfer a través de l’art el cíclic intent de confusió de conceptes, que és la base de la manipulació de l’electorat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada