Tinc un deute amb el professor Issorel i el pago amb retard

Després de quatre edicions en francès entre 1982 i 2013, ara acaba de traduir-se al castellà a l’editorial sevillana Renacimiento Últimos días en Collioure, el llibre fonamental de l’hispanista Jacques Issorel sobre la mort del poeta Antonio Machado a la localitat d'exili on encara es troba enterrat. Es tracta d’un treball de referència per la quantitat d’aportacions inèdites, en el qual hem pouat tots els que hem escrit sobre el tema posteriorment. Jo mateix hi vaig pouar una mica massa, quan l’editor del meu llibre del 2013 Els últims dies de Machado va imposar aquest títol, copiant-lo de l’obra del professor Issorel. L’aparició en castellà del seu llibre és una altra reparació que s’ha fet esperar. El professor Issorel, nascut a Marsella el 1943, ha estat catedràtic de la Universitat de Perpinyà del 1971 fins la jubilació el
2003. A part de llegir-lo, he assistit a algunes de les seves dissertacions i he pogut comprovar l’estil, el rigor i la minúcia d’un estudiós especialitzat. És un home petit i extremadament prim, com un llumí, però amb la precisió i la utilitat d’un bisturí.

Els seus estudis i els testimonis directes que va recollir a Cotlliure han extret la figura de l’últim Machado d’algunes llegendes i l’han situat en tota la grandesa del seu sacrifici, fins a la mort desterrat el 22 de febrer del 1939, només 26 dies després d’aturar-se a la localitat costera rossellonesa procedent de la frontera. El treball de Jacques Issorel és d’obligat reconeixement. 

Ja considerat aleshores com el primer poeta viu en llengua castellana, Machado va decidir no marxar d’Espanya en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro, Azorín, Pío Baroja, José Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Pedro Salinas, Salvador de Madariaga, Ramón Pérez de Ayala i altres intel.lectuals. Ell es va voler quedar al domicili familiar de Madrid com a gest de suport a la legalitat republicana. 

Amb el precedent de l’afusellament de Federico García Lorca pels franquistes l’agost del 1936 a Granada, el novembre es van presentar León Felipe i Rafael Alberti al domicili de Machado per pregar-li que acceptés l’evacuació cap a València, com ja havia fet el govern de la República en pes des del dia 7 d’aquell mes, davant l’amenaça dels bombardeigs i el setge sobre la capital per part dels sublevats facciosos. D’entrada s’hi va negar, va caldre una segona visita per convènce’l. Finalment Machado abandonaria Madrid per València i s’hi estaria amb la família fins a finals d’abril del 1938, quan va ser evacuat de nou, aquest cop a Barcelona, igual com el govern de la República. 

El diumenge 22 de gener del 1939, a les tres de la matinada, Machado sortia de Barcelona en direcció a la frontera francesa, en una comitiva de cotxes i ambulàncies formada pel poeta (amb la seva mare, el germà José Machado i la seva dona Matea Monedero) i els germans Joaquim i Josep Xirau Palau amb les famílies respectives. Van agafar per la carretera litoral fins a Malgrat. A l’alba del dilluns 23 de gener travessaven la ciutat de Girona, atapeïda d’evacuats, sota els bombardeigs dels franquistes. 

Es van allotjar a la masia can Santamaria, a Raset. Allí se’ls va unir una segona comitiva integrada pel pedagog Joan Roura Parella, el doctor Emili Mira, el lingüista Tomás Navarro Tomás, el metge Joaquim Trias i Pujol, el periodista Corpus Barga, l’astrònom Pedro Carrasco, el naturalista Enrique Rioja, el neuròleg José Miguel Sacristán i el geòleg José Royo Gómez, alguns amb les famílies.

El grup va quedar immobilitzat durant quatre dies, atesa la creixent inseguretat de les carreteres i el tancament de la frontera mantingut per les autoritats franceses. José Royo Gómez va fer, al pati de la casa, l’última foto en vida d’un Machado envellit, demacrat, visiblement abatut. 

Després de rebre la notícia de la caiguda de Barcelona el dijous 26 de gener, aquell mateix dia van prosseguir el camí de nit en diferents vehicles i per grups separats. Una ambulància va conduir Machado i els familiars fins el mas Faixat, a un cim boscós de Viladesens, a tan sols un parell de quilòmetres de trajecte. Hi van passar la nit en blanc. Allí se’ls va unir un tercer grup d’intel.lectuals evacuats, encapçalat pel president de la Institució de les Lletres Catalanes Josep Pous i Pagès i el seu vicepresident, el poeta i professor Carles Riba. 

Al mas Faixat Carles Riba va lliurar a Machado un fragment que acabava de compondre, amb la dedicatòria: "Con admiración y afecto, en la común esperanza que aún nos alienta, a don Antonio Machado, de su fiel amigo Carles Riba". Aquells versos apareixerien pocs anys més tard com a íncipit de les cèlebres Elegies de Bierville: “Tristes banderes/ del crepuscle!/ Contra elles/ sóc porpra viva./ Seré un cor dins la fosca;/ porpra de nou amb l'alba”. 

La comitiva va reprendre la marxa a l’alba del divendres 27 de gener i va arribar al post fronterer de Cervera de la Marenda al vespre. Malgrat el col.lapse de la carretera per la quantitat de refugiats, la gendarmeria va prendre en consideració l’estat del poeta i de la seva anciana mare. Els van portar en cotxe fins l’estació de tren de la localitat, on van passar la nit a un vagó sense calefacció.
L'endemà del matí tots els altres integrants de la comitiva de Machado (intel.lectuals sota protecció del govern de la República que no eren deportats per les autoritats franceses al camps de concentració de les platges veïnes com feien amb els milicians, ni tampoc dispersats per força cap a l’interior de França com la resta de civils) van agafar el tren per dirigir-se a Perpinyà o a París, on els mitjans de subsistència eren més presumibles. 

El consolat de la República espanyola a Perpinyà va oferir a Machado l’ajuda que calgués i la recomanació de traslladar-se a París, on era esperat. El poeta, després de més de dos anys de viure sota la protecció de les autoritats republicanes, va declinar l’ajuda.
Sense forces per continuar, va decidir agafar amb els seus familiars i l’amic Corpus Barga un tren local fins algun discret indret pròxim on deixar caure els seus ossos. Van baixar del tren després de només quinze minuts de viatge, indefensos sota la pluja, a la diminuta estació de Cotlliure. Amb prou feines havien deixat enrere les estacions de Banyuls i Portvendres. Només en mancaven dues més, Argelers i Elna, per arribar a la ciutat de Perpinyà, a quinze minuts suplementaris de recorregut. 

El jove ferroviari Jacques Baills, cap suplent de l’estació de Cotlliure, va veure el dissabte 28 de gener del 1939 com baixava del tren, a dos quarts de sis de la tarda, sota la pluja, Machado amb els seus familiars. El poeta, exhaust, només sobreviuria 26 dies a Cotlliure, acollit per la propietària de l’hotelet Bougnol-Quintana. Hi va morir el 22 de febrer, “ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar”, com auguraven els seus versos. La mare va morir dos dies després a la mateixa habitació. 

Dintre de la senzillesa vocacional de Machado, la seva sepultura a Cotlliure s’ha convertit, després de no poques peripècies i polèmiques, en el memorial més conegut i concorregut del mig milió de republicans que van passar derrotats la frontera, amb els quals el poeta va voler compartir el destí fins al final. El treball del professor Issorel ho detalla i ens ha ajudat a d’altres a resseguir-ho.