Modest manual per meravellar-se durant uns dies al llac de Como

Ahir diumenge vaig tornar, meravellat, d’un cap de setmana al llac de Como, una destinació que havia estat reservada tradicionalment als rics, tal com reflecteix la quantitat de palaus abocats a les ribes enjardinades de l’idíl.lic llac prealpí i la llista de celebritats que els posseeixen. Però si es coneix una mica “l’arte di arrangiarsi”, Como presenta tres avantatges decisius: és italiana amb inclinació suïssa, està ben comunicada a menys de 50 km de l’aeroport milanès de Malpensa i, finalment, la ciutat de és prou gran (83.000 habitants) per oferir hotels de tarifes diversificades. Ara viu del turisme del llac, però conserva les estructures de quan era capital italiana de la indústria de la seda. Encara hi afegiria un
quart avantatge: l’abundant servei de vaixells de passejada que permet recórrer en múltiples direccions des de Como l’enorme bellesa del llac, solcar en repetits trajectes el festeig que es porten entre mans la llum canviant del cel al llarg del dia amb la superfície trèmula de la làmina d’aigua: blau d’òpal al matí, blanc fulgent al migdia, daurat viu a la tarda, rosat-tiepolo al capvespre, gris platejat a la nit. Amb això i una llibreria Feltrinelli oberta (Via Cesare Cantu 17, Como), no m’ha calgut res més per meravellar-me intensament durant uns dies.

S’han escrit incomptables guies sobre la constel.lació de poblets de vilegiatura que semblen escampats arran d’aigua amb el gest august d’un sembrador dels d’abans, els parcs, els palaus, les rutes, les històries, les cites literàries, els famosos antics o actuals del llac de Como. A mi sempre m’ha costat allistar-me a les llistes, guiar-me del tot per les guies o que em viatgin en comptes de viatjar. M’atrau més el simple fet de mirar amb els propis ulls allò que crida l’atenció a cadascú, segons el moment, lliurement. 

Així, m’he dedicat a contemplar sense monotonia possible els rínxols que dibuixa l’aigua del llac amb la membrana de la llum del cel que reflecteixen, de tonalitats i irisacions infinitament canviants, un món líquid mogut per l’esperança infatigable d’arribar a algun mar. Això m’ha semblat més carregat d’interès que les llistes obligades i les adoracions de prescripció oficial, sobretot quan he exaltat la mirada a alguna terrassa de cafè amb un negroni roig, subtil, amargant i contundent: una tercera part de ginebra, una tercera part de vermut negre (tradicionalment Carpano) i l’última de Campari. L’1% mancant no el posa la mitja rodella de taronja, sinó l’avidesa personal de cadascú. 

El llac de Como és el més petit dels tres grans llacs prealpins italians, després del Maggiore i el de Garda. També per aquesta limitació de l’infinit m’agrada. S’alimenta de 37 afluents diferents en el seu camí cap el riu Po, l’espinada del nord italià.

L’extensió de la massa d’aigua endolceix a Como la temperatura de muntanya, de manera que aquí conviuen el pi-avet dels Alps amb el xiprer. L’estretor relativa del llac (entre 4,4 i 0,6 km, segons el tram) acosta la visió de la riba del davant i el negroni l’afina. Les muntanyes boscoses cauen de 2.000 metres d’altitud sobre l’aigua mansa ajaguda als seus peus, la rodegen amb una abraçada serena, amable i pulcra. 

Un llac sempre dóna una imatge de pau. Si es tracta d’un llac alimentat per la prodigalitat dels Alps, la serralada més important d’Europa occidental, aleshores hi afegeix l’escala de la grandesa. La làmina d’aigua forma un tapís d’arabescos en moviment, una planura allisada amb plecs i modulacions d’agilitat sense fi, un relleu vigorós i desordenat del corrent líquid que flueix sense aparentar-ho, en equilibri entre la força disponible i l’anhel de repòs. Perfecte, exacte, admirable i pràctic.