La poesia d’Omar Khayyam exigeix un grau afinat d’embriaguesa

Amb el dit lliscant lentament damunt del ratolí de l’ordinador, ahir passejava per la pàgina Facebook del vinyataire empordanès Apoikia-Vinyes de Mahalta. Em va sorprendre comprovar que al llarg dels últims anys ha anat component una autèntica antologia de cites literàries sobre el vi, des dels clàssics grecollatins fins a Pink Floyd i Franco Battiato. Hi vaig trobar reproduït, a una entrada seva de febrer del 2014, un fragment d’Omar Khayyam, el poeta, filòsof, astrònom i matemàtic de l’imperi persa que  ha arribat fins a nosaltres, deu segles després, pel caràcter desvergonyit de les magnífiques Rubaïyat o Quartetes a favor del vi i, si molt convé, de l’embriaguesa. T.S. Eliot, Ezra Pound, Marguerite Yourcenar i altres autors actuals han glossat l’obra de Khayyam, Amin Malouf el fa protagonista de la novel.la Samarcanda. La quarteta de d'aquest autor recollida a la
pàgina Facebook d’Apoikia-Vinyes de Mahalta diu:

Fins els savis més pregons que per llur ciència
han pouat al pou de la veritat, no arribaran mai al fons.
Mes tots han estat prou febles per no dir-ho a llurs deixebles

i han xerrat dintre les aules,
 donant com a veritats faules.

La traducció procedeix de la primera versió indirecta que en va fer el 1907 Ramon Vives Pastor a partir de la traducció anglesa d’Edward Fitzgerald i de la francesa de Jean-Baptiste Nicolas, posteriorment reeditada a l’editorial Llibres del Mall el 1985. L’any 2010 la petita editorial Adesiara va publicar una traducció directa del persa al català actual de les Quartetes per part d’Àlex Queraltó Bartrés i, simultàniament, l’editorial Quaderns Crema una altra edició bilingüe persa-català dels Robayat amb traducció, presentació i notes de Ramon Gaja Cuní.

Per via de paradoxa, jo estimo Omar Khayyam a través del folklore argentí, dintre del qual el compositor contemporani Jorge Marziali ha escrit la cueca “La de Kayam”, amb música de Juan Falú. L’he escoltada en viu a repetits “asados amb guitarreada” en què he participat, l'últim ahir dissabte mateix. La cueca és un gènere musical i un ball de celebració, de festa. Els enregistraments disponibles de "La de Kayam" a Spotify i YouTube no li fan justícia, potser perquè no hi haurà mai cap millor versió que la d’una sobretaula ben servida i afinadament embriagada. 

La contradicció m’amoïna relativament, per a mi “La de Kayam” sempre serà la cueca de les sobretaules afortunades:

Cuando yo vine a este mundo Dios ya sabía
que me iba a gustar el vino como la vida.
Cómo puede ser pecado andar tomando
si el vino me arrima amores, siempre escanciando...

M’amoïna una mica més que, a Catalunya, Jaume Arnella hagi posat música a les Quartetes d’Omar Khayyam (el seu tema Rubaiat, en la traducció de Ramon Vives, al disc del 1999 “Les cançons del Pont de les Formigues”), dintre del que podríem anomenar folklore català actual. Es pot escoltar a YouTube. La música de melopea aràbiga adoptada per Jaume Arnella no m’arriba com ho fa el ritme de cueca utilitzat per Juan Falú. Deu ser perquè aquesta no l’he escoltada mai en el seu ambient, en una sobretaula feliç.