La Catalunya grega existeix, és a l’Albera

També publicat a la revista Alberes

No hi ha arreu del país cap territori més grec que l’Albera bifront, la dels dos vessants de la carena del Pirineu quan s’entrega al Mediterrani amb una força ciclòpia carregada de delicadesa. És una terra rocosa, arcaica, quasi bíblica, irradiada per la llum solar calabresa, enjardinada per les fileres de vinyes i el plomall tornassolat de les oliveres a aquells terrenys que han aconseguit tòrcer la peresa de la màquia improductiva o la supèrbia de la urbanització rampant. El problema és que tant la idea com el qualificatiu de Catalunya grega van caure amb mal peu des del primer
moment, vistos com una idealització excessiva, per no dir carrinclona, del cànon classicista del Noucentisme, una voluntat d’ordre elitista, una formulació estètica deslligada del dia a dia viscut sobre el terreny.

Mentre buscaven les Venus a les excavacions institucionals d’Empúries, ningú no va parar prou esment al protagonisme del paisatge, a la descripció de la personalitat del paisatge. Excepte l’escultor banyulenc Aristides Maillol, enlluernat tota la vida per la vall natal de Banyuls com a punt de referència dels seus nus femenins monumentals que triomfaven a París. Josep Pla, el gran descriptor, era un post-noucentista militant i només podia caure en el parany: “Grècia té això: han passat els anys, els segles, els mil.lenis, i el simple nom de Grècia produeix il.lusions, fervors, excitacions, entusiasmes –de vegades secrets però delirants”.

L’historiador de l’art Francesc Fontbona ho ha expressat amb claredat al catàleg de l’exposició “Fascinació per Grècia”, presentada el 2009 al Museu d’Art de Girona: “Especialment a partir del 1911, girar-se cap el Mediterrani per prendre els grecs –i els romans— com a model va ser la fórmula màgica emprada per la nova generació d’artistes catalans. Un dels primers a adonar-se que el Mediterrani era la font de l’art propi va ser l’escultor i pintor Aristides Maillol, català de Banyuls, que feia figures d’una gran càrrega simbòlica inspirades en el món clàssic o, millor dit, en el mediterranisme de sempre, buscant l’essència de la figura femenina no en la còpia de vells models de marbre –o guix--, sinó en les mateixes dones que l’artista trobava pels camins al seu Rosselló. Una d’aquestes figures, potser sense que ell mateix s’ho proposés, esdevindria programàtica: era Mediterrània, del 1905, que amb el seu mateix títol ja pregonava allò que volia dir. Maillol esdevingué un dels escultors més importants del seu temps a escala mundial. Tanmateix, el fet de ser de la Catalunya del Nord provocà que la seva línia nova no tingués un ressò immediat en l’art de la resta de Catalunya. El noucentisme, doncs, tenia un profeta indubtable i de gran prestigi internacional, però la majoria dels noucentistes trigarien força a saber-ho”.

La còmoda carretera que actualment porta del municipi d’Espolla al Coll de Banyuls és una via romana de gran bellesa, barrada els últims segles per la implantació de la frontera i convertida en camí secret de contrabandistes. Circular-hi avui en condicions normals permet comunicar l’Empordà amb la Marenda rossellonesa per una ruta més directa i menys coneguda. L’accessible Coll de Banyuls és un dels miradors més bonics del país, dels dos vessants del país.

A la majoria de persones que circulen per la Jonquera i el Pertús, aquest altre pas del Coll de Banyuls els deu semblar minúscul i apartat. En canvi jo el veig com un microcosmos violentament feliç, una proa exacta del meu món, que comunica un sentiment de tendresa gràcies al pla-seqüència panoràmic que permet col.locar les pauses.

Els deu quilòmetres de pista forestal entre Espolla i el Coll de Banyuls van ser convertits en carretera asfaltada de quatre metres d’amplada pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, en unes obres executades per etapes entre el 1999 i el 2007. Per la part francesa també van condicionar i asfaltar la pista d’uns altres vuit quilòmetres que uneix el mar de Banyuls amb el Coll (algun tram es troba sense paviment des de l’aiguat de la nit del 29 al 30 de novembre del 2014).

El 1995 la Generalitat ja havia obert la carretera que uneix Maçanet de Cabrenys amb Sant Llorenç de Cerdans, de l’altra banda de la frontera, per Tapis i Costoja, a través del pont sobre el Riumajor projectat des de l’època de la Generalitat republicana. També va asfaltar la que condueix de la Vajol al Coll de la Manrella per enllaçar amb el municipi francès de les Illes-Morellàs. L’històric Coll de Banyuls va haver d’esperar una mica més.

Banyuls sempre ha estat un món a part. La franja rocosa d’una vintena de quilòmetres de la Marenda rossellonesa comptava tan sols amb dos nuclis de població: Cotlliure com a fortificat port comercial de Perpinyà i l’hàbitat dispers de Banyuls. No existien els altres dos municipis actuals de la costa rocosa: Portvendres era una badia deshabitada que formava part del terme municipal de Cotlliure fins el 1823. Cervera de la Marenda va néixer amb l’arribada de la via fèrria el 1876 i es va separar administrativament de Banyuls tot just el 1888. Avui la carretera del Coll de Banyuls permet esquivar l’altra dels revolts, per Portbou, oberta el 1927 i no gaire millorada des d’ençà.

Al moderat cim del Coll de Banyuls l’aire imantat pel silenci permet escoltar com el pinzell dels déus perfila els traços del paisatge i exposa a l’observador el secret que travessa el temps, des dels grecs fins l’instant precís de la nostra mirada. L’apreciació del paisatge és un judici de valor que depèn de la predisposició de cadascú. El Coll de Banyuls pot semblar insignificant, en canvi per a mi hi conflueixen les línies de força del gran teatre del món sense necessitat d’aparatoses coreografies i, a més a més, sense anhel de resposta. La Catalunya grega és aquí, concretament. (Foto Pablo Leoni).