Ahir vaig entrar a una de les vinyes més belles i hospitalàries del Mediterrani, situada al vessant del massís del Montgrí que pertany al municipi d’Ullà. La petita finca s’anomena Vinyes de Mahalta en honor a la “Cançó a Mahalta” del poeta Màrius Torres. El vi que se’n deriva porta el nom grec d’Apoikia. El vaig tastar en la companyia dels seus propietaris, Manel Núñez i Agnès Valentí, i de l’amic Miquel Bofill. Destapar una ampolla de vi al bell mig de la vinya que l’ha engendrat i al costat del seus autors és un luxe autèntic. D’entrada, Manel i Agnès em van notificar que aquesta vinya va néixer com un “projecte sentimental”. Em van dur a recordar, tot caminant entre les fileres de ceps a última hora de la tarda xafogosa, que no és el mateix fer vi que
elaborar botifarres o fabricar peces de cotxe.
elaborar botifarres o fabricar peces de cotxe.
La vinya i el vi tenen una càrrega simbòlica especial, segurament perquè intuïm el prodigi que representa la fermentació alcohòlica del suc de raïm i els matisos infinits que ofereix, sempre que s’hi posi el desig necessari, potser de vegades excessiu, però sense el qual no hi hauria alegria, coneixement ni aproximació a la subtilesa de les coses. Sense l’expressió varietal dels matisos no hi ha emoció, sentiment ni memòria. El ventall de qualitat dels vins és infinit, precisament perquè respecta les diferents expressions de cada terra i cada vinater, o potser també perquè resulta radicalment impossible definir la qualitat de manera unívoca.
La vinya i el vi són una complexitat bàsica, igual com la tendresa, la sort o el desconcert. Cada gra de raïm és un minúscul –però enter-- globus terraqui, una obra mestra de l’enginyeria de la naturalesa, un nucli irradiant de bellesa i joia. Un gra de raïm, un gra de blat o una oliva són aparentment poca cosa, però en la seva manera de ser i d’associar-se contenen in nuce la plenitud, el secret de la vida intel.ligent.
El vi és la mare de les belles arts, el caràcter d’un territori, la filosofia del genius loci, la profanació d’un secret potent dels déus, la fotosíntesi del saber i el sabor de la terra i del clima combinats amb la suor humana. Això és, concretament, Vinyes de Mahalta i el vi Apoikia. Quan la complexitat és capaç de destil.lar una petita genialitat
depurada com aquesta, aleshores eleva la puresa a l’essencial,
materialitza un somni, consolida un punt de referència, expressa l’alegria de contribuir a una concepció del món amb
visió pròpia i actualitzada, desxifra el misteri de l’etern contrast
entre l’art i la vida, entre el model i el resultat.
El sentit d'aquest vi capaç de fermentar en paraules ha estat escrit per Manel Núñez al blog de la seva petita empresa amb una finezza que jo no sabria igualar. Per això m’hi remeto literalment, com ara quan relata: “A l'època arcaica els grecs utilitzaven la paraula apoikia per designar la idea de separació d'un grup de ciutadans de la seva casa (oikia). La separació no només implicava la seva marxa, sinó també la seva independència. Tot això intenta ser Apoikia, pura essència mediterrània. Una manera de pensar. Entenem la vinya com l'hereva d'una cultura que ens agermana, que ens fa tornar a la terra sense deixar de mirar al cel. Vinifiquem parcel·làriament perquè dins de cada ampolla s'hi amagui el que les arrels han extret del sòl, el que les fulles han captat del sol i el que l'ànima d'un home hi ha deixat com a penyora”.
O també quan afegeix: “Fa més de vint anys, en un temps en què quasi ningú apostava per la vinya al massís del Montgrí, nosaltres no solament la vàrem conservar, sinó que la vàrem replantar. En silenci, sense fer soroll, sense narcisismes. Ara el pas dels anys i el pes de la història ens permet reivindicar-nos com hereus dels nostres avantpassats i seguir agraint, com sempre hem fet, ser fills d'aquestes muntanyes”.
En una altra ocasió anota al blog: “Al Montgrí sempre hi ha hagut vinya, no s’ha perdut com en altres llocs. Ha resistit a morir per la tossuderia d’uns pocs que ens varen precedir i que ara tres bojos (Xuriguera-Faixedas, Batlle-Viader i Apoikia-Vinyes de Mahalta) ens hem engrescat en fer créixer. Quan en Xuriguera parla de la seva vinya, veig que els ulls li brillen, que el sentiment brolla per la pell, i això només passa quan t’estimes la terra. Per tant, sí, com digué en Joan: ahir va ser un bon dia…, terra”.
Ahir va tornar a ser un bon dia, sí, al costat d’aquests acompanyants. Vaig comprovar que cada peu de vinya és un templet, però només algunes persones són capaces d’explicar-ho, de destil.lar-ho en vi i en paraules com ho fan Manel Núñez i Agnès Valentí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada