Ara que acaba d’obrir a Barcelona l’últim mega-restaurant de mega-famosos amb mega-pressupost, cal trencar una llança a favor dels modestos i fabulosos bars de carretera que estan desapareixent del mapa. Per un cantó, el futbolista Leonel Messi i els seus germans s’han associat amb els tres germans Carlos, Borja i Pedro Iglesias (propietaris d’altres restaurants de la ciutat com el Rias Baixas i associats també amb els germans Adrià a l’Espai Kru) per invertir la bagatel.la de 2,5 milions d’euros en els 1.000 m2 interiors i 1.000 més de jardí exterior de l’establiment del carrer Enric Granados 86 batejat Bellavista del Jardín del Norte, que tothom anomenarà més probablement el Jardí de Messi. Per un altre cantó i
en paral.lel, tothom coneix a les seves carreteres habituals vells establiments que oferien amb enorme modèstia petites meravelles de la cuina bàsica i que han anat plegant perquè ara la clientela es desplaça per autovies i autopistes.
en paral.lel, tothom coneix a les seves carreteres habituals vells establiments que oferien amb enorme modèstia petites meravelles de la cuina bàsica i que han anat plegant perquè ara la clientela es desplaça per autovies i autopistes.
En el meu cas, fa molts anys que recorro en cotxe el trajecte entre Barcelona i l’Empordà, que de vegades allargo fins a Perpinyà. Al llarg d’aquest itinerari tenia la meva llista de bars de carretera predilectes i en determinades ocasions podia arribar a compartir-la amb els millors amics com un tresor amagat.
Hi servien uns embotits sumptuosos, uns dinars i sopars d’admirable moderació i qualitat. No en queda quasi ni un, perquè ara aquests trajectes es fan sense deixar l’autopista ni les autovies, a les quals l’aturada als vorals queda exclosa.
Els pocs supervivents s’han refugiat a carreteres secundàries i subsisteixen com un tresor encara més amagat. A aquests locals també s’hi viuen experiències culinàries d’altura, perquè els productes d’alta gamma poden ser senzills, malgrat que allò més habitual sigui l’expeditiva solució de la facilitat, tant als establiments cars com als econòmics.
De tant en tant continuo peregrinant, com qui diu de genollons, a la llegenda viva de l’esmorzar de forquilla de Can Carola, al peu de la carretera de Vila-sacra, prop de Figueres. La colla especialitzada Tripa amb Cap-i-Pota certifica al seu blog que s’hi mengen els millors callos del país, i saben del que parlen.
Sense sortir de la comarca, el bar amb terrassa de la Cooperativa Vinícola de Garriguella, obert el 2009 a peu de carretera, ofereix des de primera hora la botifarra de la carnisseria Joan i Helena de la localitat, líder mundial de l’especialitat al meu entendre. Aquesta butifarra facilita uns matins de base segura i confiada, acompanyada per esmorzar amb el pa de tronquet, xop de tomata i oli d’oliva de l'indret (l’ampolla de vi de la cooperativa no la cobren, és obsequi promocional de la casa). Els pardals que esperen a saltirons les molles que cauen de les taules exteriors dirigeixen als comensals una mirada tendre com el somriure d’un infant i formen part integrant del geni d’una de les terrasses més senzilles i extraordinàries de les que freqüento.
A l’entrada de Palafrugell, al moment d’abandonar l’autovia de rigor, hi subsisteix Ca la Filomena, a la cruïlla de tota la vida de la carretera de Palamós a la Bisbal. Ara el regenta per via familiar Alfons "Fonsitu" Peiró Torrent, que jo encara vaig conèixer dalt del tractor, amb la Mari a la cuina i la Simo al servei de les taules. L’establiment no inverteix en imatge, màrqueting ni relacions institucionals.
A l’hivern la sala amb llar de foc encesa acull el viatger com una abraçada materna (alguns jugadors de manilla criden una mica massa, però als puntals de l’establiment se’ls ho permet). A l’estiu brinda un pati emparrat de categoria. Les amanides de tomata i ceba, les xuies amb ous ferrats, la carn a la brasa (les butifarres són la de la cansaladeria Mario, al barri palafrugellenc de les Torretes) i els arrossos són estratègics, com la situació de la casa. Josep Pla n’era veí i l’esmenta inevitablement en alguna ocasió, concretament a la pàgina 25 del volum 39 de l’Obra Completa, El viatge s’acaba, encara que la transcripció és incorrecta i apareix escrit “Cala Filomena”, com si es tractés d’una platja.
Els últims bars de carretera com aquests deuen ser molt secundaris en la cotització oficial, però és que la cotització oficial s’equivoca, ja sigui per ignorància, per papanatisme o per interès. La llista és més llarga, òbviament, encara que es vagi escurçant a marxes forçades. Cadascú té la seva i cal que la valori.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada