Als grans discursos de la història s‘hi suma el del president Azaña

 També publicat a Eldiario.es

La historiadora Nathalie Renault-Rodet va publicar l’any passat a l’editorial francesa Eyrolles una recopilació de 80 grans discursos del segle XX que han passat a la història. N’hi faltava un, pronunciat pel president de la II República espanyola Manuel Azaña el 18 de juliol del 1938 a l’Ajuntament de Barcelona, on residia aleshores el govern de l’Estat. Al moment de començar el segon any de Guerra Civil, exposava la seva proposta als dos bàndols de “Pau, pietat, perdó”. L’argumentada, impressionant peça d’oratòria va durar 71 minuts sense recórrer a notes escrites. El plantejament del president Azaña va relliscar completament damunt la pell del general Franco i va seguir fent-ho durant els 37 anys
següents del seu règim, fins que el dictador va morir de vell. Ara la llacuna d’aquella recopilació d’al.locucions històriques acaba de ser resolta pel nou llibre Antología del discurso político, del professor Antonio Rivera. Incorpora dintre de la panoràmica internacional el cèlebre i inútil discurs de Manuel Azaña a Barcelona en plena Guerra Civil.

També és cert que la conducta del president Azaña durant els mesos posteriors al discurs va resultar controvertida, per la seva decisió d’abandonar el país i la lluita el 5 de febrer del 1939 a través dels camins de muntanya de la Vajol (Alt Empordà), quan el govern republicà encara controlava el 30% del territori: la capital madrilenya i la costa mediterrània entre Almeria i València. 

Les tropes republicanes del Grup d’Exèrcits de la Regió Centre (GERC) estaven intactes, entre 400.000 i 600.000 homes segons les diferents estimacions, de la mateixa manera que la flota ancorada a la base naval de Cartagena, encara que fos amb un defallent nivell d’armament i de moral. En aquelles dues importants reserves militars es basava la política de resistència del cap del govern, Juan Negrín. 

El president Azaña es va desentendre de la consigna de resistir de Negrín. Es va instal.lar a l’ambaixada de París, sense haver dimitit encara. El 27 de febrer del 1939 abandonava l’ambaixada per domiciliar-se a una finca de la petita localitat francesa de Collonges-sous-Salève (Alta Savòia), fronterera amb Suïssa i molt propera a Ginebra. Només d’arribar-hi va expedir la dimissió irrevocable al president de les Corts, Diego Martínez Barrio, que es trobava refugiat a París i va assumir el càrrec en funcions. 

Al cap d’uns mesos Azaña fugia de Collonges-sous-Salève, en ser ocupada la zona pels alemanys. Aleshores es va instal.lar a la localitat de Montauban, prop de Tolosa del Llenguadoc, on moriria el 3 de novembre del 1940 sense pau, pietat ni perdó. 

La seva trajectòria d’aquells anys també acaba de ser estudiada de nou al llibre El camino del 18 de julio, de l’historiador nord-americà Stanley G. Payne. La llista d’historiadors anglosaxons que s’han especialitzat en la Guerra Civil espanyola és llarguíssima, potser per compensar d’alguna manera la vergonyosa Política de No Intervenció a favor del govern legal de la República espanyola, imposada el 1936 pel govern conservador de Londres a la resta dels seus aliats europeus, sobretot la veïna França del Front Popular, mentre Alemanya i Itàlia intervenien directament al costat de Franco. Aquella postura dels conservadors anglesos va tenir un pes determinant en el desenllaç del conflicte espanyol. 

En una mena de contrapartida històrica, brillants historiadors anglosaxons s’han abocat amb professionalitat a estudiar allò que alguns de nosaltres vam descobrir per primer cop en termes reals a les pàgines del manual de Hugh Thomas La guerra civil española, editat el 1961 en versió original i l’any següent en castellà per Ruedo Ibérico, l’editorial exiliada a París. Dintre de la llarga llista, Paul Preston encara va publicar el 2014 el seu nou treball El final de la guerra. 

El final de la Guerra Civil va ser especialment cruel, un cop més per la descarada manca d’assistència de les potències democràtiques europees. Els 500.000 soldats i civils republicans que van travessar la ratlla de França el gener i febrer del 1939 després de perdre la batalla de Catalunya es van veure tractats com a bestiar pel govern francès, amuntegats a les platges rosselloneses sense cap consideració de soldats regulars d’un exèrcit legal ni tampoc de refugiats polítics procedents d’un país veí en guerra. El dramàtic episodi es va repetir amb la mateixa violència tres mesos després al port d’Alacant, on pràcticament cap vaixell internacional no va voler evacuar els vençuts. 

L’evacuació hauria estat factible les tres últimes setmanes de març del 1939 als ports controlats encara pels republicans a Almeria, Cartagena, València, Gandia i Alacant, si els vaixells anglesos i francesos que solcaven la zona haguessin rebut indicacions en aquest sentit dels seus governs i l’aquiescència de Burgos. No va ser així.

Els vaixells no van arribar, després de la tensa espera de més de 15.000 republicans concentrats als molls alacantins, voltats per les tropes italianes. Aquells molls haguessin pogut constituir una franja extraterritorial durant els dies d’una evacuació digna i ordenada, la qual no va ser concedida, com tampoc no ho havia estat la franja pirinenca de no mans land sol.licitada des del 1938 a França per les autoritats republicanes. 

La principal novetat de l’últim llibre de Preston no era la informació, bàsicament ja coneguda, sinó el to, la franquesa de to amb què abordava els episodis massa sovint embolcallats fins ara amb un neutralitat impossible i falsa. Preguntat sobre què hauria calgut perquè la guerra tingués un final menys tràgic, Preston va contestar: “Que algú hagués afusellat Casado a temps”. 

El coronel republicà Segismundo Casado va encapçalar el 5 de març del 1939 a Madrid el cop d’Estat intern contra el govern de la República per intentar pactar la rendició amb Franco i va enderrocar totes les altres sortides. Paul Preston afegia: “La no-intervenció de Londres va ser una farsa que va privar la República dels seus drets i de qualsevol mena de protecció, fet que va permetre que Alemanya i Itàlia donessin suport a Franco”. 

Ara Stanley G. Payne es mostra molt més crític al nou llibre amb el president Azaña i els responsables republicans espanyols, en la línia dels anglosaxons conservadors que continuen abundant.