Victoria Ocampo: el mite de la musa argentina reapareix

La col·lecció de llibres de la Fundació Banco de Santander acaba d’editar amb el títol Darse, autobiografía y testimonios una àmplia antologia de textos de l’escriptora argentina Victoria Ocampo que des de la seva mort el 1979 es trobaven disseminats en edicions descatalogades. Victoria Ocampo ha estat sempre un mite, però els mites de vegades s’encarnen i reapareixen. El de Victoria Ocampo colorejava els cercles il.lustrats del Vell Continent. Era el mirall --trencat-- en el qual les elits europees desitjaven emmirallar-se, amb la satisfacció de creure que havien reproduït un alter ego a les antípodes, a la terra promesa del Nou Món formada per una pròspera societat blanca, alfabeta, urbana i sense mestissatge. El
mite es va consolidar durant les fases més eufòriques d'acumulació de capital, quan l’Argentina era el “graner del món”, la seva oligarquia s’enriquia amb la massiva exportació de carn i llana i el país acollia immigrants europeus a l’engròs amb aires de tango. Declinaria després. Jorge Luis Borges va ser-ne, en el vessant cultural, l'exponent més conegut. Victoria Ocampo --la seva primera mecenes-- n'era la musa. La coneixien per "Queen Victoria"... 

La gran de sis filles d'una família d'oligarques latifundistes (la petita, Silvina, també va ser coneguda com a escriptora i muller d’Adolfo Bioy Casares). Es va poder dedicar en cos i ànima a partir dels 24 anys a la literatura "com un absolut", després d’un breu matrimoni fracassat. El 1914 la primogènita dels Ocampo ja mantenia una relació sentimental adúltera, portava pantalons, conduïa cotxe per la ciutat i escrivia articles intel.lectuals al diari La Nación. 

Va invertir la refinada educació a l'europea en fer amics lletraferits a París i Londres, així com la fortuna heretada en subvencionar la pròpia obra i la dels altres, sobretot la publicació des del 1931 de la revista Sur. Es convertiria aviat en refinada amfitriona de les eminències internacionals que desfilaven a Buenos Aires per comprovar la veracitat del mite argentí. L’any 1924 el premi Nobel bengalí Rabindranath Tagore es va instal.lar durant tres mesos a una de les cases de Victoria Ocampo a Buenos Aires, atès pels servents de la família. El poeta tenia 64 anys i ella 24. L’idil.li, pel que diuen les biografies, va ser intel.lectual. 

També ho van intentar, amb insistència i sense èxit, José Ortega y Gasset i el comte filòsof Hermann von Keyserling, fins que l’any 1929 Victoria Ocampo va caure retudament en braços a París de Pierre Drieu de la Rochelle, al qual invitaria tot seguit a Buenos Aires. En aquella mateixa època el periodista i escriptor novaiorquès Waldo Frank li va suggerir fundar una revista per donar a conèixer la vida cultural sud-americana, tan ignorada a Europa i als Estats Units.

La revista Sur va aparèixer amb la intenció de divulgar a Europa tot allò que el Vell Continent desconeixia sobre les excel.lències de la seva pròpia cultura trasplantada al confí del Nou Món. Però ho va fer just tres mesos després del cop d’Estat militar del general  Uriburu, el qual simbolitzaria el final de l’època d’or argentina i obriria pas a la “década infame”, que en alguns aspectes traumàtics s’allargaria molt més. 

Les biografies sobre Ocampo s'abstenen de sucar pa en la fama de devoradora d'homes (les seves inicials eren VOA), igual com en altres etiquetes de les quals va ser objecte una dona avançada. Sovint es veia més reconeguda a les capitals europees que no al propi país, especialment durant l'època peronista en què va ser empresonada durant un mes. 

Calia ser Drieu de la Rochelle per dir a Victoria Ocampo, després d'una dilatada relació de parella: "Tu es la vache la plus belle de la pampa". O René Etiemble per escriure en homenatge: "Cette très jolie femme est un très grand monsieur". O Ernesto Sábato per titllar-la de "bacante enfurecida". O Henri Michaux per anar a missa de set amb ella durant el congrés del Pen Club a Buenos Aires el 1936. O Paul Valéry per rebre per correu de l'amiga Ocampo des de Buenos Aires l'agraït donatiu d'un parell de sabates durant l'escassesa francesa de la postguerra del 1945. O ser André Malraux per dir-li el 1967 a París: "N’hi falta un a la seva col.lecció de grans homes", i portar-la a dinar amb De Gaulle al palau de l'Elisi. 

L'amor que la va unir amb Roger Caillois va servir perquè ell dirigís a partir de 1950 la col.lecció consagrada a narradors llatinoamericans La Croix du Sud a l'editorial Gallimard, iniciada amb un llibre de Borges, que sempre va qualificar Caillois de “mon decouvreur”. Els francesos tenen aquesta col.lecció com a plataforma de llançament europeu de la literatura llatinoamericana del boom. 

Les relacions de l’aristòcrata amb aquests personatges i amb tota mena d’organismes culturals d’arreu el món (deien que era una UNESCO ella tota sola) li donaven a l’Argentina peronista una imatge “d’estrangera”. El 1953 la porta de casa seva va aparèixer pintada amb una creu que no anunciava res de bo i la seva residència de Mar del Plata va ser víctima d’un incendi. El 15 d’abril d’aquell any es produir un atemptat amb explosius a la Plaza de Mayo, mentre Perón arengava els concentrats des del famós balcó, amb un balanç de sis morts i nombrosos ferits. El general en persona va incitar les masses a “dar leña” en resposta als fets. 

Aquella mateixa nit els seus seguidors van calar foc a una seu del Partit Socialista, una altra del Partit Radical i a l’aristòcratic Jockey Club, entre d’altres objectius, sense que intervingués per res la policia. Victoria Ocampo va ser detinguda en el marc de la repressió desencadenada per l’atemptat i ingressada, als seus 63 anys, a la presó de dones bonaerenca del Buen Pastor. No van concretar cap acusació ni va poder comptar amb un advocat durant el mes que va durar l’empresonament.

Pocs escriptors estrangers radicats o de pas a Buenos Aires refusaven el pelegrinatge al saló literari que mantenia els diumenges a la tarda a casa seva, al carrer Rufino de Elizalde 2831, entre els jardins del barri de Palermo Chico, o bé al xalet familiar de Barrancas de San Isidro, edificat pel pare el 1890, o bé a la residència d’estiu a la ciutat balneària de Mar del Plata.

“Las invitaciones de Victoria, como las levas de otro tiempo, no dejaban alternativa”, escrivia Bioy Casares, que hi va conèixer Borges el 1932. Un dels que va refusar la invitació va ser Witold Gombrowicz, l'autor polonès resident durant la Segona Guerra Mundial a la capital argentina, vivament interessat pels jovenets dels barris baixos portuaris.  Gombrowicz tocava una fibra sensible quan va escriure: "En las vinculaciones artísticas de la señora Ocampo, ¿qué parte correspondía a su dinero y qué parte a sus innegables calidades y dones personales? Se trata de una cuestión que no me propongo resolver. El asfixiante olor de sus millones, aquel perfume de altas finanzas que mata excesivamente el olfato, me impedía tratar de conocerla”. 

Pocs altres escriptors la van blasmar, només Neruda a Las uvas y el viento, Roberto Artl, José Donoso... i Josep Pla. En el primer dels seus cinc viatges a Buenos Aires, el gener de 1958, l’homenot va tenir el privilegi de ser invitat durant quatre dies a la casa d’estiu de Victoria Ocampo, a Mar del Plata, per intermediació de l’editor i amic comú Antoni López Llausàs, radicat a la capital argentina des de la Guerra Civil i un dels socis fundadors amb Ocampo de l’Editorial Sudamericana.

Josep Pla no va apreciar les exquisideses de la cèlebre amfitriona. Li va dedicar un dels episodis de la sèrie periodística “Cartas de Argentina”, publicat al setmanari barceloní Destino el 29 de març del 1958 amb el títol “La argentinidad: Conversación con Victoria Ocampo”. Va retratar-la d’una manera estrafeta, alhora que mostrava una visible indiferència davant del fet d’haver pogut penetrar en aquell Bloomsbury austral i d’haver viscut uns dies sota el mateix sostre que “Queen Victoria”. 

En els seus llibres, Josep Pla no va escriure sobre la trobada amb l’escriptora, com hauria pertocat dintre de la narració “Viatge a l’Amèrica del Sud (1957)”, del volum de l’Obra Completa En mar. Ho va fer en curts paràgrafs del dietari Notes per a Sílvia, tot carregant les tintes amb acidesa. La “crònica” de Pla sobre aquells dies és esbiaixada, plena d’errors de detall i barroera amb els fets. La seva descripció és literatura pura. 

Deia concretament: “Durant els tres dies que estiguérem invitats (amb López Llausàs) a la seva casa --una magnífica casa burgesa, de gust totalment burgès, voltada d’un jardí anglès molt gran a Mar del Plata--, férem moltes hores de conversa, en el curs de les quals la senyora Victoria Ocampo no digué a penes res. Alta, corpulenta, voluminosa, una mica grassa, amb notoris sacsons, de faccions de no gaire amenitat, amb un jersei i uns pantalons blaus, una mica vulgarota, però pensarosa, d’aspecte permanentment capficat, amb unes grans ulleres fosques, d’una educació perfecta però callada, la senyora adoptà un aspecte de boa adormida i fabulosament ben alimentada. La impressió que hi havia a la casa és que la senyora 'tenía un momento de morosidad', dintre de la seva displicència habitual. La seva germana Silvia [sic, per Silvina], prima i alta, persona deliciosa, lleugerament malenconiosa, escèptica, amb un aire de tieta esvelta, flaca i generosa, hagué de portar, conformada, tot el rejoc de la conversa. Durant els repassos la senyora Ocampo deia al criat: 'Sirva el pollo', o 'Sirva los guisantes', o 'Pase la tarte aux pommes'. Un dia digué: 'Tomaremos el café en la terraza'. És la frase més llarga que li vaig sentir. De tant en tant, Silvia donava a la seva germana unes dissimulades mirades d’esporuguiment com si l’espantés la possibilitat que Victoria digués o proposés alguna atzagaiada. O potser aquestes mirades tingueren un altre origen que no vaig saber esbrinar. Però quina hospitalitat, Déu meu! Quin benestar! Quina cuina i quins vins francesos més ben encertats! En acomiadar-nos, la senyora Ocampo em digué: ’Si algún día tiran la bomba atómica sobre Europa, espero verle por aquí. Ya sabe dónde tiene unos amigos’”.