Pàgines

10 de juny 2016

Placidesa i turment de Pavese a la terra natal de les “langhe”

Les langhe, a la terra natal de Cesare Pavese, són replecs ondulants modelats pels afluents del Po a la província piemontesa de Torí, un sistema orogràfic afectuós i utilitari teixit per vinyes microparcel.lades, un mar estàtic pentinat per les fileres de sarments. Deia Pavese al relat La vinya: “La vinya està feta també d’això, una mel de l’ànima, i alguna cosa del seu horitzó obre plausibles vistes de nostàlgia i d’esperança”. El seu poble natal, Santo Stefano Belbo, es troba a 70 km de Torí. És l’escenari del llibre La lluna i les fogueres, al qual va escriure: “Cal tenir un poble, ni que sigui per marxar-ne. Un poble vol dir no estar sols, saber que
entre la seva gent, les seves plantes i la seva terra hi ha alguna cosa teva que t’espera fins i tot quan no hi ets”.
La planta baixa de la casa natal de Pavese opera avui com a Osteria del Gal Vestí. Al migdia emana una flaire d’all sofregit que invita a entrar-hi. Disposa d’un menjador interior i també d’un deliciós pergolato all’aperto per als dinars i sopars estiuencs, a l’ombra del bust amb peanya dedicat a l’escriptor. 
El nom de l’establiment significa del Gall Vestit i es refereix a Pavese, al qual titllaven en langarolo (un dels dialectes locals del piemontès) amb la irònica expressió quan arribava mudat i planxat de Torí. Va néixer el 9 de setembre de 1908 en aquesta casa estiuenca que la família, resident a Torí, vendria al cap de pocs anys, a la mort prematura del pare. Cesare Pavese conservava les arrels i les amistats al lloc d’estiueig d'infantesa i adolescència, fins a convertir-lo en escenari de diversos relats. 
A la novel.la Paesi tuoi (De la teva terra), escrivia un dur retrat de la vida al camp, carregat de violència, pobresa material i espiritual, incest, crim i mort. També la tràgica novel.la autobiogràfica La lluna i les fogueres és un repetit impuls de retorn a la terra i alhora el testament espiritual de Pavese, més encara que el diari L’ofici de viure o les poesies publicades pòstumament. Alternava la visió ombrívola amb la idíl.lica, la convicció sobre la superioritat de la cultura urbana i universal amb l’atracció del món local dels orígens, malgrat veure’l per moments com endarrerit i supersticiós. 
Actualment a la taula de l’Osteria del Gal Vestí es ret tribut a la tòfona blanca de la comarca, cotitzada i cobrada per grams, com les substàncies més hal.lucinògenes. Ara bé, els moments d’elevació procurats per la tòfona blanca a l’Osteria del Gal Vestí es poden veure arrasats alguns dies per la irrupció al menjador d’una sorollosa colla de comensals amb tendència a utilitzar el pensament amb la màxima lentitud i les cordes vocals amb la màxima intensitat.
Cesare Pavese anotava en aquest aspecte a L’ofici de viure, ni que fos d’una forma més filosofal i el.líptica: “Un cop assentada l’exigència mítica de sentir la realitat de les coses, és necessari el valor de mirar amb els mateixos ulls els homes i les seves passions. Però és difícil i incòmode, atès que els homes no tenen la fixesa de la naturalesa, la seva àmplia interpretabilitat, el seu silenci. Els homes surten a trobar-te tot imposant-se, agitant-se, expressant-se. Tu has tractat de diferents maneres de fixar-los –aïllant-los en els seus moments més naturals, submergint-los en la naturalesa, reduint-los a destí. Malgrat tot els teus homes parlen, parlen, l’esperit es debat en ells, aflora. Aquesta és la teva tensió. Però tu pateixes aquest esperit, no voldries trobar-lo mai. Aspires a la immobilitat natural, al silenci, a la mort. A fer d’ells uns mites polivalents, eterns, intocables, que desprenguin malgrat tot un encant sobre la realitat històrica i li donin un sentit, un valor”. 
Aquí quasi tots els homes viuen de la vinya i la tòfona. El vi de les langhe pertany la cotitzada denominació d’origen Barolo, una de les més conegudes i exportades d’Itàlia. L’estat aparent de placidesa de les langhe és fruit d’una idealització romàntica, d’una abstracció. La naturalesa trenca periòdicament l’equilibri també aquí. Entra en un estat de febrosa ira, exhibeix les tempestes de la seva ànima en un rapte de força obscura, salvatge, innata, de manera que la bellesa hi conviu amb el mal i de vegades s’hi confon. Les inundacions del 1994 van causar 70 morts i 2.200 persones sense sostre a aquesta comarca.
A la mort de Pavese el 1950, el seu recull de poesia La terra e la morte es va veure superat pels deu poemes inèdits, editats pòstumament amb el nom del més conegut i colpidor de tots: Verrà la morte e avrà i tuoi ochi (Vindrà la mort i tindrà els teus ulls). Existeix una versió que supera l’original: la recitada per l’actor Vittorio Gassman, que es troba a You Tube. La declamació va ser prèvia a la literatura i, en algunes ocasions com aquesta, encara mostra la seva primacia: dilata la paraula escrita i li retorna l’estremiment en viu. 
El poema Verrà la morte e avrà i tuoi occhi ha conegut altres versions, com les cantades per Leo Ferré en llengua original o la traduïda a l’euskera per Paco Ibáñez (Heriotzaren begiak), també disponibles a You Tube.

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.


Podria ser-ho, però no és l’epitafi que figura a la seva tomba, a l’entrada del cementiri de Santo Stefano Belbo. La làpida de pedra diu amb la màxima concisió: “Ho dato poesia agli uomini”. És correcte, però més acomodatici que el poema. M’ha fet pensar en la doble interpretació possible de tantes coses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada