La literatura de viatges s’escriu sobretot a caseta

La millor literatura de viatges no sempre l’escriuen els exploradors més esforçats o els aventurers més arriscats. De vegades s’escriu sense sortir de casa, amb la imaginació, el record o la destresa literària. Les descripcions més vibrants de les ruïnes d’Atenes es troben a l’Itinerari de París a Jerusalem, de Chateaubriand, que només va sojornar dos dies a la capital grega, l’agost del 1806. Retornat a França, va cisellar-ne una elegia encara avui inigualada. Josep Pla va escriure una esmolada descripció de Rio de Janeiro
sense baixar del vaixell, durant el sol dia de la seva estada, el 3 de gener del 1957. El 21 de desembre del 1956 l’homenot havia salpat de Barcelona amb destinació a Buenos Aires, el 31 tocava el port brasiler de Recife i el 3 de gener del 1957 entrava a la badia de Rio de Janeiro, d'on tornaria a marxar l'endemà mateix cap a Montevideo.

Les escasses hores transcorregudes no li van impedir escriure sobre la ciutat carioca trenta pàgines magnífiques, incorporades al volum 18 de l’Obra Completa, En mar. La maledicència segons la qual Josep Pla, un cop arribat a la veterania de l'ofici, era capaç de redactar descripcions magistrals sense baixar del barco o sense sortir de casa ha estat un fet irrefutable en alguna ocasió com aquesta. També és cert que altres escriptors d'èxit, com el novel.lista castellà Juan Valera, van viure a Rio de Janeiro anys seguits i no van deixar-ne ni una sola pàgina apreciable. 

Poc admirador dels exotismes, Pla opinava en aquella ocasió: "Així, a Rio, davant Rio de Janeiro, em vaig trobar davant un caos natural inorgànic (...) La calor sòlida, la xafogor, la sensació de viure dintre una bala de cotó escalfada, produeix un sopor que em limita la curiositat. La pastositat de l'atmosfera, la cosa fofa, l'obesitat, l'oleoginositat de l'aire, la humitat, em produeixen una inèrcia, em precipiten en una indiferència inaferrable (...) On porta realment aquest clima --però no pas a tothom-- és a vegetar, a perdre tensió, a la inanitat, a entrar en un estat de gagaisme prematur. Les dones ho deuen saber, i d'aquí, potser, la seva tendència a crear il.lusions i al.lucinacions impel.lents". 

Per la seva banda, Juan Valera havia arribat a Rio el 1851 com a secretari de l'ambaixada d'Espanya. Qualificat de millor prosista de la seva època, era l’autor de populars novel.les com Pepita Jiménez i Juanita la Larga. La seva estada a Rio fins el 1853 va donar fruits escassos, tristíssims. La ciutat no li va interessar gens. Tota la vida va ser un conservador heterodox, un semi-aristòcrata malcasat i arruïnat, un puter declarat. 

A més de les nombroses cartes escrites des de Rio, Valera va elaborar-hi l'assaig La poesía del Brasil i la novel.la d’ambient carioca Genio y figura. La seva narració d'aquells dos anys a Rio no ofereix cap atractiu literari ni testimonial. Deia a una de les cartes: "No hay aquí distracción alguna para mi, ni hallé hasta ahora, gente de mi agrado con quien hablar. Así es que pasó días enteros solo encerrado en mi cuarto; leo, fumo y me entristezco". 

A Valera no li van agradar ni les mulates: "Me consuelo, pues con lo que hallo para el consumo público, que no es cosa buena ni segura; negras y mulatas sobre todo. Con respecto a éstas me llené yo de ilusiones y falaces esperanzas al venir de Europa, y tocar el vapor en Bahía, antigua capital del Imperio: porque allí la raza de esclavos es hermosísima e inteligente: aquí, por el contrario, estúpida y deforme". 

El fet d’haver viscut a una ciutat estrangera no garanteix per si sol la capacitat de descriure-la amb encert, en canvi altres autors poden aconseguir-ho en un o dos de dies d’estada. La literatura de viatges és en primer lloc literatura i, només en segon lloc, viatges.