Els diamants senzills i sumptuosos d’Atahualpa Yupanqui a domicili

Un cop l’any, més o menys, als meus amics i a mi ens entra una enyorança irreprimible de tornar a cantar els temes d’Atahualpa Yupanqui i muntem un “asado” a casa amb aquesta excusa. Durant la sobretaula apareixen tres o quatre guitarres, algun bandoneó i ens donem el gust fins que el cor ens diu prou. Atahualpa, igual que Carlos Gardel, cada dia canta millor. Les seves lletres i les seves músiques aguanten el pas del temps amb una inspiració difícilment igualada. Potser ara que som gats vells n’apreciem encara més la vigència que quan les escoltàvem dels seus propis llavis. Per tornar-les a cantar entre amics al llarg d’una sobretaula, tal com ragen de la memòria de l’ànima, no necessitem ni assajar-les: “Si a mi me gusta que
suenen, ¿pa’ qué los voy a engrasar?”...

La “yupanqueada” d’ahir va venir d’un simple vers, aparegut dies abans a la conversa amb la força d’un detonant. Un de nosaltres va dir de sobte, amb un aire extasiat: “Recordeu la frase ‘Nunca le dije nada, pero qué lindo…”. És clar que la recordàvem, és de “Recuerdos del Portezuelo”, un diamant de senzillesa sumptuosa, com tants altres del seu repertori. 

La “yupanqueada” no podia esperar més, ens cremava a la punta dels dits. Vam encarregar la carn de la graella i el subministrament de malbec. En llenguatge austral els “asados” no s’organitzen, “se arman”. 

Deia Borges que un clàssic és una obra a la qual ens acostem “amb previ fervor i una misteriosa lleialtat”. Atahualpa és un Borges d’interior perfeccionat, sense simetries ocultes, significats remots ni piruetes retòriques. A més a més, disposa d’una reencarnació tucumana resident a Pineda de Mar que és Esteban ”Rabito” Vélez, capaç de posar-li molts matisos més als temes de Don Ata, ahir amb la col.laboració d’Almut Welmann al bandoneó, Juan Carlos López, Luis Rajmil i Guillermo Carrizo a les guitarres, i Ana K. Garcia i Horacio Gaggioli a les veus. 

La primera part comestible de la "yupanqueada" va discorre amb la normalitat prevista i “un aplauso para el asador”. La part bevible no té mai començament ni final establerts, acostuma a ser un continu discret, com el sèrum gota a gota que manté les constants vitals de la vetllada. La part musical arrenca amb facilitat després de les postres, quan es desenfunden sense timidesa guitarres i bandoneons. 

De tots els amics participants a la trobada no n’hi havia cap de neutral. Els nostres “asados” són poc rigoristes. Tenen normes, però no són d’estricta observança. Totes les cançons no van ser de Don Ata, potser perquè hauríem estat incapaços de dissoldre la vetllada sense algun chamamé i sense cantar a cor, amb un orgullós to per damunt de la moderació, aquella que diu:

Aprendimos a quererte desde la histórica altura 

donde el sol de tu bravura le puso un cerco a la muerte.
Aquí se queda la clara, la entrañable transparencia,
de tu querida presencia…