Elegia, segurament irrisòria, de les faves i els pèsols tendres

Comprenc que situar en un plat de pèsols primaverals o unes faves tendres estofades la màxima delícia imaginable dintre d’aquesta vall de llàgrimes pot semblar una rebaixa a la mínima expressió de la infinita varietat de goigs i delits que ofereix la vida terrenal. No n'estic gens segur, jo votaria a favor de la preeminència de faves i pèsols per damunt de moltes altres coses, en determinades condicions. La temporada dels pèsols tendres és brevíssima i, com se sap, cada dia més incerta per la degeneració de l’espècie i la competència de preu dels hivernacles i els congelats. És molt probable que la majoria de ciutadans d’avui no distingeixin un pèsol tendre d’un altre que no ho és. Jo sí, i prou pena en tinc. El meu paladar es va criar a
proximitat d’un mercat al qual un dels esdeveniments més esperats de l’any era l’aparició de les faves tendres i els “pèsols de l’escopetada”, la primera collita que ara anomenen de “quilòmetre zero”.

La pregunta ritual a les humils parades de les pageses, formulada dia rere dia amb una certa ansietat davant les piles de tavelles lluents, era: “Són de ca teu?”. A cada primavera arribava un dia que sí, que el contingut d’aquells cabassos que rodejaven la falda de les pageses era de “ca seu”. Aquell dia es convertia en una festa important, al marge del que digués el calendari. L'esperat plaer era dels més complidors de l’any. 

Les faves i els pèsols es desgranaven lentament a casa en família, acariciant-los amb el tou dels dits, amb paciència i col.laboració (coercitiva si molt convenia), com un llarg pròleg al plaer excepcional i fugisser que se n’esperava. Furtivament se'n menjaven algun en cru i el tast justificava l'expectativa. La finor, la suavitat, la subtilesa d’un plat de faves tendres amb prou feines estofades amb un tall de bona botifarra negra i potser uns alls tendres, el refinament d’uns pèsols de l’escopetada amb sípia i mandonguilles, procuraven al paladar i als sentits en general una complaença que difícilment he trobat després en poques altres coses. 

Potser era pel toc fragant del ramet de marduix, lligat amb fil de cosir, que les pageses oferien com a complement indispensable de les faves i pèsols de “ca seu”. Potser era per la saviesa acumulada als horts domèstics, tan escassament pagada. Potser era perquè tota la naturalesa comestible despuntava aquells dies, erecta de petites promeses. Devien intervenir múltiples raons en el resultat infal.lible  d’un dels principals plaers de l’any. 

Cadascú troba el detonant dels instants de felicitat en coses molt diferents, posa els ulls en blanc per motius molt diversos que possiblement deixin indiferent a la persona del costat, suposant que no el facin esclafir de riure amb desdeny. La pluralitat de gustos és infinita, tot sovint gregària però alhora variada. Aquells que practiquen els gustos majoritaris, àmpliament admesos sense discussió, no s’han d’amoïnar per res, només seguir el corrent.

Els que defensem predileccions menys consagrades per la tendència general ens hem de fer perdonar amb més freqüència, emparar-nos com puguem en el principi de la llibertat d’elecció, abraçar-nos a l’autoconfiança en el fonament de les nostres preferències. Pot resultar una mica incòmode o fatigant, però el plaer hi guanya en agudesa. La contrasenya és: “No saben el que es perden!”. 

Actualment l’accés als pèsols de l’escopetada i a les faves tendres de “ca seu” em resulta més difícil que abans, tot i així acabo de retrobar aquell intens plaer arran de la lectura de l’editorial que publica a l’últim numero del mes de maig Maria Vittoria Dalla Cia, la directora de la revista La cucina italiana, una de les més ben escrites del ram. Encabat de la lectura de l'editorial que obre el número de la revista, m’ha semblat que només dues coses que poden arribar a superar el refinament d'aquests dos llegums tendres: la flor de les respectives plantes i les elegies escrites amb aquell fonament en les preferències viscudes de cadascú.