Defensa de la noblesa de la figuera de moro, atacada per la puresa ecològica

Quan sortim d’excursió amb l'amic biòleg Josep M. Dacosta i passem davant d’alguna figuera de moro (Opuntia ficus-indica), a mi la planta em desperta la tendresa vinculada als èxtasis més senzills i agrestes que m’han procurat els seus fruits punxencs, quan se saben collir i obrir. A ell la mateixa visió li provoca tots els mals, llança un grapat de conjurs contra aquesta espècie invasora i formula el desig despietat de veure-la erradicada per l’espasa flamígera de les campanyes de puresa ecològica. Els déus de la naturalesa, tan sovint injustos, li estan donant més raó a la seva fe que no a la meva. Les figueres de moro de tot el país són
actualment víctimes de l’insecte de la cotxinilla que xucla la saba de la planta, la desseca i la podreix.

Els serveis botànics de l’administració pública no només no combaten aquesta plaga, sinó que ajuden a escampar-la. Reconeixen que han transportat pales de figueres de moro infectades de la serra de Collserola fins les illes Medes, perquè l'insecte devastador s’hi estengui a pleret i elimini la carnosa cactàcia oficialment maleïda. Qualsevol ciutadà es faria creus si conegués la llista negra de 118 plantes declarades espècies invasores per part del ministeri del Medi Ambient, adoptada a ulls clucs en aquesta ocasió per la Generalitat. No només hi figuren algunes reconegudament nocives per la facilitat d’expansió que exclou les altres del voltant, com l’ungla de gat, sinó també les mimoses i l’arbre de l’ailant, la robínia o acàcia borda, les atzavares, el jacint d’aigua que entapissa alguns estanys, la canya comú i la canya de plomall, a més a més de les figueres de moro. 

El departament de Medi Ambient de la Generalitat ja va fer eliminar manu militari l’any 2010 una estesa de 3.000 tones de plantes invasores, al.lòctones o exòtiques –estrangeres-- com el bàlsam o ungla de gat, la figuera de moro i l’atzavara al paratge purificat del pla de Tudela, al Cap de Creus. L’objectiu era afavorir la vegetació tinguda per autòctona, dintre d’una operació que a mi em va semblar de neteja ètnica. 

La ciència local no ha assimilat el principi bàsic de la integració social, aquell que assenta que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya. A la flora això encara no s’aplica. S’atribueix una nocivitat insospitada a determinades comunitats vegetals que consideràvem arrelades de tota la vida. Puc estar d’acord pel que fa a l’ungla de gat, la proliferació de la qual he comprovat com escanya la resta de vegetació baixa a indrets com l’illa de Portlligat (Cadaqués), d’on també va ser eliminada sense contemplacions. 

En canvi no he vist mai que la figuera de moro escanyi res en un grau intolerable. Sospito que aquells que no saben apreciar la polpa carnosa i refrescant del seu fruit ovalat perquè no els ho van ensenyar de petits, consideren equivocadament aquesta planta com a pròpia del secà andalús o del desert mexicà. No, senyors, no!
La figuera de moro ja era aquí molt abans que el departament de Medi Ambient de la Generalitat. Potser ve de fora, igual com els tomàquets, les patates o el blat de moro, però això no és suficient per etiquetar-la com a planta al.lòctona, irredimiblement estrangera, incompatible amb l’ecosistema natural local. Fins aquí podíem arribar!
De la figuera de moro en diuen figa d'Índia al Camp de Tarragona, figuera de pic a Eivissa, figuera de pala al País Valencià, figues de Barbaria a França, tuna a l’Argentina, nopal a Mèxic. Sempre se n’han fet melmelades i arrops per la dolçor interna que conté, així com gelats i sorbets. A Sicília n’extreuen el licor aperitiu anomenat Ficodi.  A algunes contrades mediterrànies es conrea per comercialitzar-ne el fruit i també per convertir-ne les pales en farratge.

Puc admetre que és una planta àrida, de paisatge pobre, però això no li resta noblesa. Cada vegada que passo davant de la monumental mata de figueres de moro que creix des de fa molts anys a peu de carretera entre Garriguella i Rabós (Alt Empordà), la saludo amb una estimació infinita i prego els déus menors que perdonin l’amic biòleg que blasfema al meu costat contra ella. Les figues de moro són una genuïna i altíssima delícia per aquells que saben veure la riquesa interior d’algunes punxes àrides i arribar a gaudir-ne, fins i tot si de vegades s’hi han ferit. 

El periodista i novel.lista gironí Rafael Nadal va dedicar un dels articles de la crònica política que publicava a La Vanguardia a llançar una proclama personal titulada “Indulteu les atzavares!”, amb el punt d’exclamació arravatat tan poc freqüent als diaris conservadors quan tracten alguns temes essencials. Reclamava la repoblació urgent d’atzavares i figueres de moro, que ara l’administració pública arrenca, considerades com espècies políticament incorrectes: “Les Gavarres encara són plenes d’arbres esqueixats per la nevada de l’any passat. Resulta una mica desconcertant: hi ha hagut diners per arrencar les atzavares de cap de Creus i el bàlsam de l’illa de Port Lligat i per matar les acàcies de la Font del Ferro de la Vall de Sant Daniel, a Girona, però no n’hi ha per netejar els boscos de les Gavarres i protegir del foc un dels nervis centrals del paisatge de Catalunya”, escrivia Rafael Nadal (La Vanguardia, 12 d’agost de 2011). 

L’any següent, per les mateixes dates (el 24 d’agost del 2012), va dedicar una altra de les seves cròniques polítiques a “Les pitjors tomates del món”, a propòsit de la degeneració comercial de l’espècie que patim. Ara fa temps que no veig aparèixer Rafael Nadal a les pàgines d’opinió de La Vanguardia, mentre el departament de Medi Ambient es dedica a escampar a gratcient la plaga de la cotxinilla.