Per estimar Roma, després de tants anys, no calen massa paraules

Acabo de passar el cap de setmana a Roma, la ciutat que estimo més del món i des de fa més temps. Hi he anat a retrobar amics (si no estan ocupats), a meravellar-me com cada primavera davant del desplegament de 600 testos d’azalees en flor a la monumental escalinata barroca que rambleja a Piazza di Spagna (si no està en obres) i, quan ja m’he sentit stanco morto de caminar, anar a prendre un o dos amaros a la terrassa del bar de Piazza Farnese (si no és tancat) per mirar passar l’aire de la vida que aquest escenari potencia i jugar mentalment als daus amb els records: alguns fútils i altres, en canvi, exquisits i fragants com una ofrena al Déu vague que acostuma a no dir mai res. Roma és una ciutat de places que se
senten estimades, compreses, reconegudes, probablement perquè Roma és la plaça del món.

El centre històric barroc coincideix amb el centre urbà d’avui. Desprèn una sensació d’esperança, complexitat i gratitud, mentre es marceix lentament amb la fe posada en algun futur, com un edifici de la memòria que crema a foc lent, en venjança contra el temps que ho voldria momificar tot i no hi arriba. El desig vivaç i malcreient s’hi interposa, com ho faria una llima capaç de decapar i tornar a envernissar la fusta dels sentiments desordenats. 

Aquest cop m’he concedit la llibertat de no escriure res. Alguns moments es viuen sense necessitat de descriure’ls. En tenen prou amb un traç, un gest, un bes. A un dels aforismes del Llibre del desassossec, Fernando Pessoa sosté: “Els viatges són els viatgers. El que veiem no és el que veiem, sinó el que som”. 

El primer dia a Roma sense escriure em sotjava el ròssec del remordiment professional. El segon també, però ja no tant. El tercer m’he declarat definitivament lliure d’estimar la ciutat sense explicacions escrites, amb la llibertat adquirida pels vells amants a la capa freàtica que comparteixen, de manera que que s’entenen a través de la mirada sense necessitat d’arguments coherents. Vaig escriure l’any 1986 conjuntament amb Rossend Domènech el llibre Roma, passejar i civilitzar-se, reeditat i posat al dia el 2000. En aquest blog mateix s’hi poden trobar mitja dotzena llarga d’articles sobre la ciutat, fruit de les periòdiques estades dels últims anys. 

Aquest cop m’he concedit la llicència de passejar i civilitzar-me a Roma sense escriure. Ha estat la manera d’acariciar-la que em venia de gust, sense retrets ni resolucions que s’acontenten de poc. Tot allò que tenim a dir-nos, després de tants anys, podem fer-ho amb la mirada afectuosa i els sobreentesos que hem assentat. Els arguments ja no cal repetir-los, són els mateixos. 

Escriure no és una funció natural ni una matèria primera, només un exercici. Això conté la mateixa diferència de matís que entre sentir-se infeliç o bé trist, entre trobar-se estovat o bé buit, entre la transitorietat o bé la renúncia, entre el mal menor de l’escala tècnica o bé la comoditat a títol pòstum. Aquest cop no n’he escrit. No és que hagi fet llufa, només he volgut tastar la dolçor de sentir-me lliure de deixar de fer-ho. 

L’amor correspost dóna més sentit a les coses i més impuls a la libido que no les paraules. “Par tibi Roma, nihil cum sis prope tota ruina”. Res com tu, Roma, encara que no siguis més que ruïna.