Dissabte a la nit dempeus a la plaça de la République de París

També publicat a Eidiario.es

Dissabte passat em trobava a París i vaig rebre a través de les xarxes socials la convocatòria del moviment Nuit Debout (Nit Dempeus) a la plaça de la République, amb l’afegit d’una nota de la meva filla Helena que em recomanava: “No t’ho perdis”. Nuit Debout és el moviment incipient, magmàtic i balbucejant de ciutadans indignats que s’apleguen a aquesta cèntrica plaça, com els del 15 M ho van fer a la plaça del Sol madrilenya o a la plaça Catalunya barcelonina. La convocatòria parisenca de dissabte passat, a més dels debats habituals a l’entarimat situat a un extrem de l’esplanada, incloïa el segon concert simfònico-coral de l’Orquestra
Debout, integrada per músics i cantaires professionals o no.
Arrencava a les quatre de la tarda amb classes gratuïtes de música per a qualsevol “citoyen debout” interessat. A les sis començava l’assemblea de músics per discutir sobre el paper social del seu ofici, a les vuit l’assaig i a les deu el concert al centre de la plaça. El dia havia estat plujós, desavinent i fred. A les deu hi havia més 2.000 persones agrumollades al voltant del monument que centralitza la plaça i més d’un centenar de músics amb els seus instruments i cantaires amb les seves partitures.

El programa del concert estava impecablement triat, encara que hi faltés Johan Sebastian Bach: el quart moviment de la 9ena Simfonia de Beethoven, amb el seu Himne a l’Alegria extirpat per una vegada a la institucionalització oficial i retornat a peu de carrer. En segon lloc, el cor dels esclaus “Va, pensiero,” de l’òpera Nabucco de Verdi, el qual va sonar com ho devia fer el dia que va ser entonat per les masses corals a l’enterrament del compositor a Milà. Finalment, el quart moviment de la Simfonia del Nou Món, de Dvorak, d’una durada més treballada per l’orquestra improvisada. 

Malgrat les dures condicions de l’aire lliure i l’aglomeració de músics i públic en ple carrer, les tres pàgines cabdals de la història de la música van vibrar a la plaça de la République amb més intensitat que a la sala daurada del Musikverein vienès o qualsevol altre auditori de prestigi. La imperfecció de l’execució connectava amb l’esperit i l’emoció de la partitura més que a molts concerts afinats. Com a “bis”, van repetir “Va, pensiero” i els cantaires encara hi van afegir “Bella Ciao”. 

El moviment Nuit Debout es troba a les beceroles, com un neonat a la incubadora que acaba de passar de l’estat d’embrió a la vida i la lluita per l’estabilitat i el creixement. Un concert simfònico-coral de voluntaris, un dissabte a la nit a la plaça de la République, també representava una declaració d’intencions, com el moviment mateix. 

Els mitjans de comunicació majoritaris li fan el mínim cas possible. Tot i així l’última edició acabada d’imprimir del principal setmanari francès d’informació, Le Nouvel Observateur, era aquell mateix dissabte tot un poema repetitiu per sacsejar el desacreditat govern socialista del president Hollande, el seu buidatge de les idees d’esquerres i l’amenaça creixent del neofeixisme del Front National. 

El primer paràgraf de l’editorial que obre la revista afirmava: “A un any de distància de les eleccions presidencials, l’esquerra francesa es troba immillorablement situada per guanyar el títol de la més estúpida del món”. A les pàgines interiors, una llarga entrevista al diputat d’esquerres Jean-Luc Melenchon el presentava com a candidat contra la casta. Poques pàgines més endavant, la historiadora Elizabeth Roudinesco argumentava: “Nuit Debout és l’espectre de la revolució que assetja les nits del capitalisme financer arrogant i mundialitzat, en crisi des del 2008, i que ha creat els nous miserables Víctor Hugo. Nuit Debout és el signe precursor d’alguna cosa que es prepara i que encara no ha acabat d’alterar les nits tranquil.les de l’ordre establert”. 

Dissabte passat la nit freda de la plaça de la République humitejava els ulls i alhora escalfava la sang d'una manera sens dubte incipient, magmàtica i balbucejant, però ben viva. L'olfacte de la meva filla Helena em va recomanar per whatsapp: “No t’ho perdis”.