“M’adono que visc en un país de merda, ple d’insensats i bàrbars”

Les destralades urbanístiques es continuen perpetrant avui als últims racons idíl.lics de la costa amb tota legalitat. Enfront dels ciutadans mobilitzats contra el gegantí xalet en construcció d’un propietari ucraïnès que desfigura la cala del Golfet de Calella de Palafrugell, l’alcalde al.lega que l’obra té tots els permisos en regla i afegeix: “Una altra cosa és que estèticament no agradi, però això són opinions subjectives”. Per cert, la web del setmanari francès Le Nouvel Observateur dedica avui mateix un reportatge als "Xalets dels oligarques ucraïnesos mal comprats a la Costa Blava". Al mateix moment, l’ajuntament de Tossa de Mar acaba d’aprovar la construcció d’un hotel amb sever impacte paisatgístic a l’encara verge Cala
Morisca, meravella natural que ha representat fins ara un racó d’aigües clares i idees tranquil.les, a mig camí de l’emboscada cornisa rocosa que discorre entre Tossa i Lloret.

Al dietari que publica cada diumenge al Diari de Girona, el periodista Ramon Iglesias escrivia ahir sobre la qüestió unes paraules duríssimes i alhora exemplars. Jo no sabria millorar-les, per això les reprodueixo aquí mentre em trec el barret: “Quan avui en dia encara és possible construir un ressort de quasi trenta mil metres quadrats en un tros de paradís com és cala Morisca de Tossa de Mar, m’adono que visc en un país de merda, ple d’insensats i bàrbars capaços de devastar el que queda del gran patrimoni d’aquest país, que és --però sobretot era-- el paisatge. Ni mil debats Costa Brava posaran fi a la insensata cobdícia dels ajuntaments. El director general d’Urbanisme, Agustí Serra, ha ajornat la decisió de permetre la construcció d’aquest hotel però és molt probable que acabi donant el permís per cometre aquest nou atemptat a la Costa Brava, demostrant que aquest govern de Junts pel Sí, malgrat la pell de xai i el camuflatge socialdemòcrata, té un ADN depredador. Poca cosa a dir de l’Ajuntament de Tossa, com si no haguessin destruït prou bellesa en quaranta anys. Sou una calamitat! No heu après res”. 

Jo també penso de vegades, igual com Ramon Iglesias, que visc en un país de merda en determinats aspectes. Llegir a la premsa articles com el seu em reconforta. Em permet creure encara una mica en la grandesa amenaçada dels petits racons del paisatge. També en la grandesa dels petits racons del periodisme que, de tant en tant, parlen tan clar com els paisatges lluminosos que nosaltres estimem com són.
La grandesa capaç d’experimentar brots de tendresa dintre de la indignació, d’arribar a la mida del pecat i trencar-li la inèrcia del silenci per un sentit de l’honor, de defensar el patrimoni col.lectiu de la bellesa existent encara que sigui amb el llampec d'una lucidesa altisonant, de salvaguardar el caràcter d’unes harmonies concretes que fins ara havien encaixat d’una manera transparent, vibrant, frontal i veraç amb la idea i la pràctica del bé comú, abans d’entrar en els camins tèrbols i superbs del lucre particular, l’orfenesa d’esperit i el cor corcat de la derrota.
El patrimoni costaner, el patrimoni natural en conjunt, s’ha acostumat massa sovint, tant en dictadura com en democràcia, a la condició oprobiosa de laberint de desconsols traçat per la indigència moral de l’imperi dels diners.
He llegit les paraules de Ramon Iglesias, desusades i desossades, com si fossin un raig de sol que travessa la nuvolada i colpeja sobre un punt precís de la bola, del metabolisme vital del paisatge potinejat, de l'ànima de la costa esbravada que es regira i es defensa en un país de merda,  ple d'insensats i bàrbars.