La tinta fresca del professor Micó, aquest cop per Cervantes

Aquest mes d’abril es commemora (molt poquet) el quart centenari de la mort de Miguel de Cervantes i jo acabo de celebrar-ho amb la màxima felicitat gràcies a la lectura d’una antologia de nova factura i tinta encara fresca que li dedica el professor barceloní José María Micó a la col.lecció Austral pel mòdic preu de 14,95 €, amb tapa dura i lletra grossa. A una antologia convé que destaqui l’antòleg per l’elecció compromesa dels textos que prioritza i per com els interpreta a la presentació que en fa. És el cas d’aquest llibre. Rellegir Cervantes, igual com rellegir Homer, Montaigne, Shakespeare, Borges o Josep Pla, és --o hauria de ser-- un costum d’higiene cultural bàsica. Aquest llibre ho facilita
enormement, a través d’una selecció intencionada de pròlegs i versos de Cervantes, així com fragments del Quixot.

De la relectura dels clàssics se n’espera la sorpresa de tornar-los a assaborir malgrat el pas del temps, sobretot malgrat el pas del nostre temps personal. Es tracta d’una sorpresa anunciada, per tant una mitja sorpresa i no per això menys suculenta. L’últim llibre del professor Micó n’ofereix una altra més inesperada: el plaer de retrobar Cervantes diàfanament explicat, introduït, presentat amb llenguatge i visió d’avui. 

La ciutat de Barcelona, que com se sap va ser visitada i lloada per Cervantes l’any 1610, ha donat eminents especialistes contemporanis d’aquest autor, com Martí de Riquer o Francisco Rico. El catedràtic de la UB Jordi Gracia li acaba de dedicar l’assaig biogràfic Miguel de Cervantes: la conquista de la ironía. El catedràtic de la UPF José María Mico, especialitzat en els clàssics del Segle d’Or i el Renaixement italià, ha publicat una llarga sèrie de llibres d’assaig, traduccions i poesia pròpia, entre els quals recordo per més recents l’efervescent recull Clásicos vividos (2013) i Para entender a Góngora (2015). 

Sempre m’ha cridat l’atenció l’estil planer i amè de la seva erudició, i ho he atribuït al paladar literari sense excessius esnobismes que el porta a admirar --amb tota la raó del món-- la poesia d’Homero Manzi i a declarar-ho en el pròleg del seu llibre sobre Góngora. Els pròlegs del professor Micó acostumen a anar carregats amb bala, com els de Josep Pla. 

Al que dedica a Cervantes hi escriu amb frase llarga i no per això menys clara: “A los grandes autores y textos clásicos que constituyen lo que suele llamarse el canon literario los perjudica un equívoco que conviene deshacer: nos parece que están ahí, en su limbo, porque contienen la esencia y alcanzan la excelencia en la representación de las líneas de fuerza de la historia, la cultura y el pensamiento de su época; damos por hecho que son característicos de una lengua, o de una nación, o de un tiempo histórico, o de un estilo artístico, o de una institución literaria como pueden ser los grandes géneros. Pero lo cierto es que no los define su representatividad y están ahí porque no se parecen a sus contemporáneos, porque transgredieron las normas, superaron las teorías e hicieron algo que nadie más hizo. Son clásicos porque son de otra clase. Crear o no crear, de eso se trata; perseverar en la monotonía e imitar sin cesar la usanza ajena, o arrostrar las celadas de la insidia y escuchar la llamada del talento”.

Com acabo de dir més amunt, pel mòdic preu de 14,95€, amb tapa dura i lletra grossa, es pot commemorar el talent de Cervantes --i de Micó— com no ho farà a escala institucional el govern del PP ni tampoc la ciutat de Barcelona, que l’any 2005 va recordar amb una mica més d’il.lusió el quart centenari de la publicació de la primera part del Quixot.