Josep Bastons: una lliçó de saber estar, ara amb Creu de Sant Jordi

Ahir el compositor i intèrpret palafrugellenc Josep Bastons (foto de Toni Foixench) va formar part dels ciutadans que rebien la Creu de Sant Jordi al Palau de la Generalitat. Fa massa temps que no el veig, però m’alegro extraordinàriament de la condecoració, amb alguna reserva que expressaré més avall. El meu llibre L’Empordà com un món, publicat el 1998, conté un capítol dedicat a Bastons que diu: “He dedicat un parell o tres de llibres, ponències, pròlegs i articles de tota mena a les havaneres. Hi he dedicat moltes hores, probablement massa. Seguir un gènere musical, viure i estudiar l’art de la música en alguns dels seus vessants, és una feina laboriosa, només a canvi d’alguns instants especialment gratificants. A mi alguns d’aquests instants me’ls ha proporcionat el mestre Josep Bastons, conegut com a compositor i intèrpret d’havaneres, però per a mi abans que res un músic d’ofici, vist per una vegada sense la distància de l’escenari, del disc,
de la mitificació.
"Al seu costat m’ha semblat aproximar-me, alguns dies privilegiats, a la fibra medul.lar de la música, amb un fugaç i intens plaer llargament perseguit. Faria més bonic dir que hi he arribat a través de Mozart, Wagner, Verdi o Mompou. També hi he arribat a través de Josep Bastons i sempre li ho he reconegut.

“Josep Bastons ha salvat amb la seva guitarra i la seva veu, amb la seva manera de saber estar, moltíssimes cantades espontànies a les tavernes de Calella de Palafrugell i d’altres punts de trobada de les cantades de colla o d’àpat. Caldria dir que les ha protagonitzades, però sempre d’una forma aparentment imperceptible, com aquell qui no vol, al servei de les ganes dels altres, encara que no siguin exactament les seves. 

“De vegades, al cap d’algunes hores, s’acaba acariciant el cel amb la punta dels dits. També de vegades, quan ja gairebé tothom ha assadollat les ganes d’allò que en diem ‘cantar-ne un parell’, si ell està de filis, arrenca la seva tanda de boleros i de tangos. És el moment suprem. A la cara dels supervivents de la vetllada, fins i tot dels bramadors, es comença a dibuixar una expressió beatífica, extasiada. Aleshores, molt endintre de les vísceres, experimenten la sensació inconfessable que la millor havanera sempre serà un bolero i el millor bolero sempre serà un tango. Les havaneres, deia, són un pretext, de vegades un magnífic pretext. I la majoria d’aquestes vegades, Josep Bastons sol ser-hi”. 

Així, doncs, la Creu de Sant Jordi imposada ahir a Josep Bastons reconeix una llarga trajectòria de qualitat dintre d’un gènere musical considerat com a menor, quan l’únic que s’ha considerar és la qualitat. Sempre he sostingut, també en públic, que la proporció de moments de qualitat en comparació amb els intranscendents és la mateixa entre els gèneres populars que al Liceu. 

Josep Bastons ha contribuït poderosament a aixecar el llistó del seu món. Precisament per això la Creu de Sant Jordi li haurien d’haver atorgat abans, per exemple l’any 1999 quan la van concedir a Josep Lluís Ortega Monasterio o el 2014 al grup Pescadors de l’Escala. 

Una de les qualitats principals del mestre Bastons és allò que jo qualificava al llibre del 1998 com “la seva manera de saber estar”. Compta molt en les activitats de grup i en el món artístic en particular. Ara, aquesta Creu de Sant Jordi 2016 ve a reconèixer allò que des de fa tantes dècades sabíem, gaudíem i continuem gaudint. Josep Bastons és un punt de referència, una expressió de qualitat humana i musical, una lliçó de saber estar.