Anar contra els francesos és un esport que sempre ve de gust

L'editorial Elba acaba de reeditar el libel Contra los franceses, aparegut el 1980 de manera anònima i ara amb el nom i cognoms de Manuel Arroyo Stephens, filòleg, novel.lista, fundador el 1970 de la llibreria madrilenya Turner i l’editorial del mateix nom. El subtítol precisa: “O sobre la nefasta influencia que la cultura francesa ha ejercido en los países que le son vecinos, y especialmente en España”. El gènere literari del libel permet a l'autor desfogar-se a pleret, sense necessitat de més àmplies demostracions: “L’últim terç del segle XVII contempla amb horror –escriu Arroyo-- l’ascens de França a primera potència europea. Va ser en literatura l’època de Milton i Calderón; en art el segle de Bernini, Velázquez, Rembrandt, Rubens. Tot i així a finals
d’aquell segle París va anar desplaçant Roma de l’epicentre de l‘art europeu. Ningú que posseeixi un coneixement elemental de la història o un bri de sensibilitat pot sostenir avui que els francesos aportessin a aquella època res de veritablement valuós o innovador a la cultura europea. Va ser més aviat la determinació politico-cultural del tercet format per Lluís XIV, el seu ministre Colbert i el pintor Lebrun els que van convertir França en dictadora de l’art europeu, per dissort d’aquest”.

El gènere del libel, del panflet per denigrar fets o personatges, va gaudir de gran popularitat durant segles, fins que les polèmiques van deixar de ser tan anònimes i l’esperit il.lustrat va començar a argumentar-les una mica més. El filòsof francès Pierre Bayle ja assentava el segle XVII a la Dissertation sur les libelles diffamatoires la diferència en comparació amb la sàtira o la crítica. 

Vaig llegir amb interès Contra los franceses des de la seva primera edició anònima, tot i que l’interès se’m va evaporar a mesura que passava les pàgines. Dec ser una mica afrancesat. Els prejudicis, igual com l’energia, no es creen ni es destrueixen. Només es transformen. 

A casa meva, de petit, sentia dir als meus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara seríem francesos”. La intenció d'aquelles paraules no deixava dubte, ho deien amb un clar sentit d’oportunitat malaguanyada. No eren afrancesats per cap mena de destil.lació ideològica, sinó per simple inclinació natural. La dictadura franquista posava de relleu que França era un país més avançat i l’afrancesament sentimental representava una reacció espontània. 

Els catalans som europeus d’extraradi. El fet de trobar-nos arrapats geogràficament al continent ens ha salvat de formar part del continent següent. La geografia i la història ens han fet hispànics i, alhora, veïns de replà dels francesos. El nostre afrancesament intermitent es basa en els aspectes envejables del veí, sense ignorar-ne els contradictoris o ridículs que també té. 

França va ser el regne més potent i més poblat d’Europa durant el segle XVII del Rei Sol, quan la monarquia espanyola decandia. Va inspirar la regeneració de la democràcia occidental amb la seva Revolució. També va ser a començaments del XIX, amb Napoleó Bonaparte, el més vast imperi europeu. Avui representa la sisena potència econòmica mundial (darrere dels Estats Units, la Xina, Rússia i Alemanya, frec a frec amb el Regne Unit). Baixar d’escalafó no sempre resulta còmode. 

Continua representant malgrat tot el segon país més poblat d’Europa occidental (66,3 milions d’habitants), només per darrere de l’Alemanya reunificada (81,2 milions). París és una de les ciutats més visitades del món. Es tracta d’un país central, dotat d’una elevada renda de situació històrica i geogràfica. Actua de frontissa entre l’Europa del nord i la del sud, encara que el sud francès visqui com un sobrevingut que pesa poc en la cultura hegemònica de París. 

Davant l’actual predomini anglosaxó han sorgit incomptables teories sobre el déclin, el declivi, la decadència, l’ocàs de França. El declinisme galvanitza algunes evidències, molts gestos de coqueteria, una mica d’autoflagel.lació i alguns atacs de banyes. Fa segles que es parla del “mal francès”, sobretot des de la Revolució del 1789 i sobretot als països veïnes. No passa un sol any sense que aparegui un nou estudi per sacsejar les columnes del temple de la grandeur. Des del llibre Le Mal français del ministre Alain Peyreffite del 1976 —per no remuntar més amunt— la llista és llarga i densa. Representa també un indici de matèria viva. 

La cantarella del déclin ha servit perquè els neoliberals devots del “french bashing” --la denigració de França-- intentin abatre la fortalesa del sector públic francès amb acusacions de burocràcia administrativa, corporativisme anquilosat i nacionalisme arcaic. La tradició moderna francesa creu en l’Estat, el neoliberalisme no. 

França és el veí immediat de Catalunya i el seu primer mercat exterior, amb diferència sobre el següent. Una part del territori català es troba a França des del Tractat dels Pirineus del 1659. Les ratlles divisòries acostumen a polaritzar la propaganda dels dos cantons com un pal de galliner. Les fronteres serveixen per marcar diferències basades en fets o bé en estereotips. Les relacions entre veïns es veuen marcades amb freqüència pel recel o la displicència. De vegades comporten intercanvis profitosos, al costat dels conflictes. Veí no sempre és sinònim d’enemic natural. 

França ha tingut sempre inclinació cap a l’excés d’autorepresentació. Néstor Luján, després d’ambientar a París la seva novel.la El collar de María Antonieta, advertia al pròleg: “La primera i més notòria peculiaritat de la historiografia francesa és la magnificació dels fets, per insignificants que siguin. És una de les gràcies de la França de sempre. La segona és l’enorme capacitat per creure a ulls clucs, amb una credulitat superior a la de qualsevol altre poble occidental, la manipulació dels fets del present i del passat. El periodisme, la literatura i la història han tingut a França una enorme habilitat per pastar i modelar semimentides. Amb l’absolut convenciment que són lluminoses veritats”. 

Josep Pla mostrava una actitud més càndida davant del pulmó que li havia representat França des de la primera joventut. Els seus Petits assaigs sobre França són un galimaties escrit a raig, sense ordre ni concert, amb contradiccions contínues entre un paràgraf i el següent, però incrustats de fragments de perspicaç genialitat. Tirava al dret a l’hora d’encunyar opinions i sentències, les adaptava a les conveniències de l’argument intuïtiu o prejudiciós que volgués subratllar i creia posseir la clau que obre tots els panys de la interpretació essencial: el protagonisme dels pagesos i els efectes civilitzatoris de l’accés a la propietat privada. Ho feia remuntar al dret romà, a la romanització: “Hi ha vastíssims espais de França que viuen en el silenci agrari més complet. El fet que sobre la terra hi hagi projectat el sistema de la propietat fa que el país sigui individualista, que el caràcter original de la civilització de França sigui l’home, l’individu. Alemanya, Anglaterra, són, per contra, països de masses, de multituds”. 

La seva percepció era producte directe de la III República que va veure actuar, tan influïda per l’enfrontament entre l’activisme dretà de l’Action Française de Charles Maurras i Léon Daudet davant dels progressos electorals de l’esquerra de Jaurès, Gambetta i Clemenceau. En un terreny menys admiratiu que el de Pla, el libel antifrancès ha tingut a Espanya una llarga tradició de traç gruixut. Va florir en totes dues direccions, al ritme de les friccions entre els dos regnes veïns i els seus interessos a l’escaquer europeu de cada època. 

Entre múltiples exemples, generalment d’escassa transcendència, potser destaca el publicat l’any 1617 en edició bilingüe a París sota el títol La oposición y conjunción de los dos grandes luminares de la tierra o La antipatía de franceses y españoles, atribuït a un quasi desconegut Carlos García. Destaca per ser un libel a favor de l’entesa entre les dues corones (“los dos grandes luminares de la tierra”), escrit per afalagar la reina regent de França, Maria de Mèdici, quan va decidir l’acostament a la corona espanyola mitjançant un doble casament: del seu fill i futur rei Lluís XIII amb l’infanta espanyola Anna d’Àustria i de la seva filla Isabel de França amb l’infant espanyol i futur rei Felip IV. La polèmica anomenada dels “mariages espagnols” es va veure alimentada a França per aquells que defensaven altres interessos diferents de l’acostament a Espanya i es va traduir en pamflets de sàtira caricaturesca, com els que ja havien sorgit el segle anterior arran de la campanya militar espanyola als Països Baixos. 

Després de la frustrada invasió napoleònica, el retorn de l’absolutisme i la consolidació de l’endarreriment ibèric, Espanya es va convertir als ulls dels francesos en una terra exòtica i, per descomptat, inferior. “Sembla que aniré a Espanya, és a dir, a l’Àfrica” escrivia Stendhal sense contemplacions a la seva correspondència. També és cert, val a dir-ho, que per a alguns esperits parisencs l’Àfrica va començar durant molt temps just per sota de la ciutat de Lió. 

Victor Hugo confirmava el 1829 al pròleg de Les Orientales: “Els colors orientals han vingut quasi per ells sols a impregnar tots els pensaments, els somnis. I els pensaments, els somnis, s’han trobat de cop, quasi sense voler-ho, com si fossin hebraics, turcs, grecs, perses, àrabs, fins i tot espanyols, perquè Espanya encara és l’Orient. Espanya és mig africana, Àfrica és mig asiàtica”. 

Poc després Téophile Gautier publicava el Voyage en Espagne, dut a terme el 1840 per cobrir com a periodista la primera guerra carlina. El 1845 Prosper Mérimée editava la novel.la Carmen, convertida en òpera d’èxit pel compositor Georges Bizet per rematar la visió castissa, la construcció d’una imatge d’Espanya a França, que aleshores era el principal centre d’irradiació cultural del món. El casament l’any 1853 a París de la noble dama granadina Eugenia de Montijo amb el futur emperador Napoleó III afegiria encara una mica més de coloret a l’opereta espanyola a França. 

El libel Contra los franceses, acabat de reeditar, és la revifalla tardana d’un gènere primitiu.