L’última sorpresa de les pedres mil.lenàries de Sant Pere de Rodes

Aquests dies he tornat a recórrer amb amics la bellesa ciclòpia de Sant Pere de Rodes, un dels monestirs més antics i desconeguts de la vella Europa, creat a finals del segle IX a la cornisa muntanyosa abocada al Cap de Creus, a un cim panoràmic batut per la tramuntana. Va exercir de senyor feudal de tota la comarca durant segles com a centre de poder econòmic, polític i religiós. Els últims vuit monjos benedictins van abandonar-lo el 1798 i des d'aleshores es va veure lliurat a la depredació dels furtius o no tan furtius. Del 1972 al 1985 vivia al monestir el guarda Cinto Solanellas amb el seu ramat d’ovelles, sense cap mitjà d’intervenció. Substituïa en el càrrec l’anterior vigilant, Pere Pascual, literalment fulminat per un
llamp. L’arqueòleg Miquel Oliva Prat hi excavava de tant en tant, secundat pel jove Joan Badia i Homs, posterior autor de llibres de referència com L’arquitectura romànica de l’Empordà, on aprofundia algunes de les intuïcions d’Alexandre Deulofeu a L’Empordà, bressol de l’art romànic.

El 1980 la titularitat del monument va ser traspassada de l’Estat a la Generalitat. Set anys després encara no disposava d’electricitat, aigua corrent ni serveis bàsics, malgrat que el públic que pagava l’entrada i el pàrquing ja assolia 60.000 persones anuals i no parava de créixer, sobretot des de l’obertura de la segona carretera d’accés des del Port de la Selva. 

Les obres de restauració iniciades el 1935 es van veure paralitzades fins el 1992. El primer romànic s’havia quedat l’últim en rehabilitació, molt més enrere que Ripoll, Poblet, Santes Creus o Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà a l’altre vessant de la mateixa serralada. Els fastos oficials del Mil.lenari de Catalunya del 1988 no van servir de res aquí. 

La restauració va ser duta a terme del 1992 al 1999, amb polèmica. Van restaurar les parets, però el contingut espoliat es manté encara avui en el mateix estat de dispersió que abans: als museus de diferents països i col.leccions privades. 

Les obres de restauració van rebre nombrosos retrets de reinvenció escenogràfica. Un informe encarregat pel Col.legi d’Arquitectes de Girona al director del màster de Restauració de Monuments de la UPC, Salvador Tarragó, va desacreditar-ne els resultats tot titllant-los de nefastos, historicistes i desfiguradors, una mitificació grandiloqüent del romànic vist com a “art nacional de Catalunya”, en particular la reelaboració del claustre del segle XIII amb pedaços de materials moderns. 

L’administració pública va invertir més de 700 milions de pessetes en la recuperació de la nau de l’església, el claustre superior, l’antic hospital, la pavimentació del pati central, l’adequació del bloc d’entrada i el palau de l‘abat. La meva última visita d'aquests dies m’ha posat al dia de dues coses: actualment rep 100.000 visitants anuals i el flamant palau de l’abat, vint anys després de rehabilitat com a modern centre d’estudis i congressos i residència d'investigadors, continua sense tenir aquest ni cap altre cap ús públic.