L’orgue de la tramuntana al castell de Quermançó continua esperant

Des de l'albada dels temps i la més primitiva flauta de canya de jonc, l'home ha fet música del vent. Salvador Dalí va expressar la idea aparentment surrealista de construir un monumental orgue accionat per la tramuntana al castell roquer de Quermançó, que s'alça ben visible a mig camí de la carretera entre Figueres i Llançà, al terme municipal de Vilajuïga. La idea, tècnicament viable, no era descabellada. El vent té el seu llenguatge, parla, xiula, remoreja, s’expressa i interpreta la seva música, que de vegades és l’única manera de mussitar algunes coses secretes i primordials. La petita fortalesa de Quermançó despunta
al cim d'una cinglera, un turó aïllat de 104 metres d’altitud, retallat enmig de la plana contra l'horitzó de la serra de l'Albera.

La ubicació converteix l’antic castell en diana perfecta dels bufaruts de la comarca. Es troba en ruïnes i les inclemències la roseguen, com un castell minvant. Va constituir un assentament d’ibers i romans, els quals valoraven les petites ciutadelles naturals més defensables, encimbellades damunt les maresmes i a proximitat de la via de comunicació del mar. 

La primera referència documental apareix l’any 1078 al testament de Ponç I d'Empúries. El castell seria parcialment enderrocat per primer cop arran de la guerra amb els francesos, una de les moltes guerres amb els francesos, en aquest cas la de l‘any 1288.

L'última reconstrucció també va ser obra de les forces napoleòniques el 1808, així com l'últim enderrocament, al moment de la seva retirada el 1814. El mariscal Suchet va ordenar volar el polvorí que contenia la fortalesa i li va donar l'actual aspecte escarbotat. 

Durant el segle XX les restes del castell eren propietat de la família Soler, a qui Dalí hauria tingut intenció de comprar-lo per convertir-lo en residència de la seva muller Gala, abans de decidir-se pel més planer de Púbol. El pintor li va dedicar dues de les seves obres, el dibuix "Castell de Quermançó" i l'oli "La cabra d'or del castell de Quermançó", en referència a la llegenda segons la qual una cabra d'or hauria estat enterrada als fonaments del castell pels jueus de Vilajuïga (Villa Iudaica) al moment de la seva expulsió o bé per un rei moro que va fer fondre d’aquesta forma tots els seus botins. 

Altres llegendes pretenen que la muntanya de la Verdera o de Sant Pere de Roda és l'escenari dels principals episodis del misteri del Sant Grial, que el castell de Sant Salvador de Verdera és el mític de Monsalvat i Quermançó el del mag Klingsor d'Hongria. Finalment, la llegenda de Teresa, comtessa de Molins, sosté que la dama va renunciar a la vida de la noblesa per unir-se a un escamot de bandolers refugiats entre les restes del castell de Quermançó. 

El compositor de Vilajuïga Jaume Bonaterra i Dabau, autor de la cèlebre sardana "Sota el Mas Ventós", va compondre també la titulada "La cabra d'or" el 1919 i "El castell de Quermançó" el 1924. Carles Fages de Climent s'hi va referir àmpliament al poema èpic Dama de Quermançó: “La tenora arrenqui el plor, a cada costat un tible. Quan passa per Quermançó, el vent es torna irascible (...) I la gent, esfereïda, escolta al vent la cançó de la cabra sebollida que bela enterrada en vida al castell de Quermançó”. 

El castell va ser adquirit a l'hereva Montserrat Soler per Josep Maria Martorell Pastoret, empresari immobiliari d'Empuriabrava, amb la intenció de convertir-lo en equipament turístic i cultural. Successius projectes de rehabilitació van ser rebutjats pels serveis de Patrimoni de la Generalitat, a l'espera d'un pla d'usos més detallat. L'accés al castell, barrat per tanques de seguretat, només és possible actualment arran d'algunes jornades de portes obertes amb visita guiada. 

Dintre de l’actual etapa va reviscolar la idea daliniana d'orgue de la tramuntana al castell de Quermançó. Un primer projecte parcial d'escultura amb vuit tubs que emetrien un acord dissonant gràcies al vent va ser presentat el 1993 per Oriol Rius Camps, sense èxit. Un nou projecte va ser encarregat a Ivana Rossell Turull, professora del departament d'Arquitectura i Acústica de la l'Escola d'Enginyeria La Salle, integrada a la Universitat Ramon Llull de Barcelona, i a Albert Blancafort, de l'empresa familiar Orgueners de Montserrat, a Collbató. 

La maqueta constava d'uns 500 tubs a través dels quals la tramuntana faria sonar la seva música, ja fos de manera mecànica espontània o bé a través del teclat convencional de l'instrument. Un cop canalitzat l'aire per un embut de grans dimensions, l'emmagatzemava de manera que un dispositiu accionés el regulador de pressió i alimentés els tubs de l'orgue per poder sonar tant en dies de vent com en altres de calma plana. Els promotors van voler tranquil.litzar els veïns de Vilajuïga tot informant-los durant una assemblea que l'instrument se sentiria només en un radi de 40 o 50 metres del castell. 

Es va dir que podria ser inaugurat el 2004 arran de l'Any Dalí que commemorava el centenari de la naixença i que el concert inaugural aniria a càrrec del compositor alemany Wolfrang Seifen el setembre d'aquell any. El 2003, el ministre de Ciència i Tecnologia, Josep Piqué, va signar un conveni de col.laboració amb la societat Castell de Quermançó SL, però l'orgue de la tramuntana continua sent encara avui patrimoni exclusiu de la imaginació i Quermançó un altiu genoll esgarrinxat de la plana alt-empordanesa, un teclat virtual al qual no s'hi pot tocar cap més melodia que la pròpia d'origen del vent, incansable, irremplaçable i sola.