Els grans incendis forestals s’apaguen ara, a l’hivern

També publicat a Eldiario.es

El juliol vinent farà trenta anys del gran incendi forestal a l’Albera fronterera (Alt Empordà), amb el balanç de quatre víctimes mortals d’un hidroavió francès que participava a les tasques d’extinció, estavellat a la muntanya de Requesens. Va arrasar 30.000 hectàrees, va convertir en cendra més del 50 % dels termes municipals de Rabós, Cantallops, Capmany, Sant Climent Sescebes, Biure, Vilamaniscle, Mollet de Peralada i Espolla. La declaració oficial de zona catastròfica no va arribar. Quines mesures de prevenció s’han adoptat des d’aleshores? Quina gestió forestal s’ha dut a terme? Aquell any 1986 van cremar a Catalunya 68.506 hectàrees, sobretot als incendis de Montserrat i l’Empordà. El 1994 encara més superfície: 76.625 hectàrees al Montseny, al Bages i al Berguedà. El 1998, 23.800 hectàrees al Solsonès. L’agost del
2000, 6.513 hectàrees al Cap de Creus. El 2006, 2.000 hectàrees de nou a l’Empordà. El 2009 l’incendi forestal d’Horta de Sant Joan va costar la vida a cinc bombers. El 2012, una vegada més, 14.000 hectàrees cremades a 18 municipis del voltant de la Jonquera.

Arran de l’incendi del 2012 es va voler presentar com a notícia d’impacte que el devastador incendi havia estat originat per burilles de cigarret sense apagar llançades de qualsevol manera i recollides “a centenars” al punt de partida de les flames, una àrea d’estacionament de camions. Això no era notícia, la majoria d’incendis forestals es deuen a causes ben conegudes. 

La ràpida extensió de l’incendi forestal que va cremar 500 hectàrees al Baix Empordà el 2013 va tornar a ser atribuïda al vent de tramuntana i a la manca persistent de pluja. En realitat el detonant i l’agent propagador eren uns altres molt diferents: l’absència d’una política de prevenció adequada per part dels responsables de l’administració. Fa temps que se sap que els incendis forestals d’estiu s’apaguen sobretot als despatxos durant l’hivern, amb una política que mantingui els terrenys rurals en mínimes condicions de neteja i impedeixi que es converteixin en
esca explosiva a la mínima flama accidental o provocada. 

Donar la culpa al vent o a la sequera ja no és admissible, són falses excuses davant del fet essencial que es pretén amagar sota l’ala enganyosa de la fatalitat o de l’accident imprevisible. Una política forestal posada al dia i una vigilància eficaç no poden evitar els accidents o la follia dels piròmans, però limiten molt la rapidesa de la propagació i per tant l’extensió de superfície cremada. També se’n diu prevenció, tot i que valdria més anomenar-ho simplement responsabilitat per part de les autoritats que la tenen encomanada entre les seves funcions. 

La mala gestió forestal crema més que les flames. La prevenció és l’única arma eficaç, si s’adopten mesures eficaces contra aquelles causes conegudes de les catàstrofes repetides. Això sí que seria notícia.