Els bars amb música en viu no són una joia de baratillo

També publicat a Eldiario.es

Els bars amb actuacions musicals en viu són una estructura bàsica, indispensable a qualsevol ciutat mínimament dinàmica. Representen moltes vegades l’humus, el viver de la creativitat que es cou al subsòl dels grans escenaris. L’Ajuntament de Barcelona sembla voler dictar una certa treva en la llarga i tot sovint puntillosa batalla contra la manca de permisos amb què acostumen a viure aquests locals. És un bon moment per reivindicar amb claredat que un garatge amb una taulell per despatxar birres, quatre cadires incòmodes i uns altaveus que distorsionen el so com
una fregidora no és el mateix que un bar musical, encara que de vegades ho sembli. Formo part del públic militant d’alguns bars musicals i sovint m’hi sento maltractat per la manca despreocupada de condicions mínimes.

Pel mateix preu de l’entrada i la consumició, no ho admetríem en un llibre que tingués la tinta de les pàgines borrosa, una sala de cinema amb la pantalla desenfocada o qualsevol altre acte cultural que comencés per sistema amb sensible retard sobre l’hora anunciada. Alguns bars musicals s’escuden en la dedicació que hi aboquen, el caràcter amateur o la bona voluntat amb la qual sostenen la lluita amb pocs mitjans. Són excuses que no apliquen al preu que cobren ni als termes que anuncien a la convocatòria per després incomplir-los. 

Els del públic no acostumem a protestar perquè hi anem amb una simpatia prèvia consolidada. Això no treu que de vegades hi deixem d’anar per cansament o marxem d’un concert en silenci i amb aquella sensació de maltracte, d’injustícia contra la base de la creativitat. 

No es tracta de sibaritisme ni d’exigències desproporcionades. Al contrari, el mèrit vital que reconeixem al circuit alternatiu dels bars amb música en viu ens porta a doldre’ns de veure’l potinejat, menystingut pels propis organitzadors en alguns casos. L’austeritat pot ser una virtut a aquests locals, però no ha d’equivaler a una retallada barroera i assentada de la qualitat d’acollida. 

La qualitat és sagrada, és el patró-or de qualsevol expressió artística, incloses les més petites. Els músics acostumen a saber-ho i ho apliquen per donar el millor d’ells mateixos en qualsevol circumstància. En canvi alguns responsables dels bars amb música en viu desafinen més sovint, s’arrepengen en la bona disposició dels músics i del seu públic. 

Els petits locals de música en viu, els seus artistes i el seus clients, són a qualsevol ciutat viva un focus de creativitat, una xarxa capil.lar de nous valors, no un temple del baratillo ni del públic mesell.