Fa temps que no llegia en versió original catalana un llibre tan mal engiponat i tan ben escrit. Potser es tracta d’un instant book d’encàrrec editorial, però això no treu que el talent literari hi vessa per les costures i es permet d’oferir entre línies autèntiques exquisideses, paràgrafs que desperten l’entusiasme, la relectura i la barretada. Parlo de la Guia sentimental de Perpinyà que acaba de publicar Joan Daniel Beszonoff. El llibre, muntat a base de capítols curtíssims, és exageradament desigual, però les perles que conté ho compensen tot. Avui és un fet admès que la correspondència de Gustave Flaubert amb les seves amistats i les seves amants, repetidament editada, supera moltes de les seves novel.les per la franquesa, l’espontaneïtat, el
vitalisme, el geni directe que hi utilitza sense filtres ni estructures d’elaborada ficció argumental. El Flaubert en estat pur, a raig, a la regalada, es troba a la correspondència.
vitalisme, el geni directe que hi utilitza sense filtres ni estructures d’elaborada ficció argumental. El Flaubert en estat pur, a raig, a la regalada, es troba a la correspondència.
Com és sabut però potser no sempre es té present, una part de Catalunya es troba a França i produeix a cada generació alguns escriptors d’expressió catalana i formació francesa. La bipolaritat té el seu què, salta a la vista.
En el cas de Joan Daniel Beszonoff, la impertinència forma part del geni, tant si això agrada com si no. També en forma part l’arravatament, la delicadesa de percepció i un cert candor assumit, costi el que costi, com a penyora d’autenticitat.
Si els escriptors en llengua catalana ho tenen impossible per viure professionalment del que publiquen, els rossellonesos o catalans francesos encara més, ni que siguin reconeguts i prolífics com ell. Això segrega un punt d’acidesa, de mala llet o desfogament malencònic, que s’incorpora al geni com un raig de vinagre.
Jo també vaig publicar l'any 2006 una guia sentimental de la capital rossellonesa, al mateix grup editorial que ara ell publica la seva. Es titulava A tres quarts d’hora de Perpinyà. Joan Daniel Beszonoff va dedicar-li als diaris barcelonins on col.laborava una ressenya escèptica sota el títol “L’enamorat de Perpinyà”. No té importància. Allò que compta, l’únic que compta, és que a ell li agrada com a mi esperar els amics a la terrassa del cafè de la Posta llegint la premsa.
Al costat de les seves celebrades novel.les, Joan Daniel Beszonoff és l’autor de la frase, repetida en múltiples entrevistes: “Sóc francès, però m’estic curant”. De vegades ha afegit: “A mi m’hauria agradat ser espanyol”. Es tracta d’un estirabot, d’un excés de llenguatge sense importància. La realitat i la seva pròpia literatura van per un altre cantó.
També ha repartit amb generositat l’adjectiu de botifler a autors catalans que han practicat la francofília (Gaziel, Comadira) i en algunes ocasions l’han replicat. En aquest llibre d'ara li toca el rebre al venerable Antonio Machado, enterrat a Cotlliure. Això tampoc no té importància, forma part de la bèstia literària.
Allò que compta, l’únic que compta, és el geni de l’escriptura que Joan Daniel Beszonoff brinda a alguns capítols de Guia sentimental de Perpinyà, com els titulats “Sant Aciscle”, “Deambulacions” o “El Vernet sota el plugim”. Alta literatura i immensa gratitud lectora!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada