Dijous fa 40 anys de la dictadura militar argentina, amb seqüel.les

Demà passat dijous s’escau el 40 aniversari de la dictadura militar argentina que va desgovernar el país del 1976 al 1983, promoguda pels Estats Units i l’oligarquia local. El règim militar va deixar un llegat especialment atroç: els 30.000 desapareguts, segrestats per forces parapolicials, torturats i assassinats, en molts casos sense ni rastre dels cossos. Conec a Barcelona alguns familiars d'aquells desapareguts. El núm. 2 de l’alcaldessa Ada Colau, Gerardo Pisarello, porta el mateix nom que el seu pare, segrestat al domicili familiar de Tucumán per un grup d’armats encaputxats el 24 de juny del 1975. El cos sense vida, deformat pels
cops, va ser trobat el 2 de juliol següent amb les mans lligades a l’esquena a una cuneta de Santiago del Estero.

Tinc l’escàs honor de portar casualment el mateix cognom que el sanguinari torturador Héctor Febres (sense el meu accent agut a la segona “e”), trobat mort el 2007 amb indicis de cianur a la sang, quatre dies abans que es pronunciés la sentència pels seus crims contra la humanitat comesos al centre de detenció i “desaparició” de l’Escola Mecànica de l’Armada (ESMA) de Buenos Aires durant el règim militar. Es tractava d’una de les primeres sentències contra militars repressors argentins després de l’anul.lació el 2003 de les lleis de perdó. La tèrbola mort de Febres va ser interpretada com un avís amenaçador contra la revisió judicial de l’amnistia que havia afavorit fins aleshores molts genocides de la seva mena. 

El freqüent adjectiu col.loquial de “filldeputa” coneix a l’Argentina i entre els meus amics argentins residents aquí la variant augmentativa de “hijo-de-mil-putas” (fins i tot "hijo-de-re-contra-mil-putas"). L’he sentida aplicada als responsables de la dictadura militar que el 2013 van tornar a seure al banc dels acusats a Buenos Aires. Ja havien estat condemnats pels tribunals el 1985, durant el mandat del president Raúl Alfonsín, per massives violacions dels drets humans.

Es van veure indultats el 1990 pel president Carlos Menem. Els indults van començar a ser declarats inconstitucionals a partir del 2006, durant la presidència de Néstor Kirchner, de manera que van tornar a comparèixer davant de la justícia per una causa no jutjada anteriorment, el Plan Cóndor de col.laboració entre diferents dictadures latinoamericanes per fer desaparèixer opositors. 

Les dictadures militars simultànies de l’Argentina, Xile, l’Uruguai, Brasil, Bolívia, Perú i Paraguai, assessorades de prop pels Estats Units, es van distingir per la barbàrie dels seus mètodes. Cap d’elles no va solucionar els problemes contra els quals s’havien alçat antidemocràticament. 

Avui es troben superades i jutjades. Han deixat com a rastre la dificultat de recuperar valors com per exemple l’honestedat pública, la qual pot ser encara més lenta que la democràcia electoral. Desfogar-se contra els “hijos de mil putas” (fins i tot contra els "hijo-de-re-contra-mil-putas") és comprensible, encara més un dia com demà. Reconstruir al damunt de les seves destrosses resulta laboriós. 

La llarga lluita ciutadana de mares i àvies argentines per retrobar els fills o néts desapareguts durant la dictadura n’ha recuperat fins ara 120 i ha assentat jurisprudència en la consciència del país sobre el concepte crucial de memòria històrica. És un concepte que a Espanya no va quedar gens clar al moment de la transició democràtica. 

El debat va ser escamotejat aquí, de manera que avui continuem tenint familiars dels 130.000 desapareguts a les fosses comunes de la Guerra Civil que furguen pels vorals de les carreteres. No sabem ni tan sols on va ser sepultat Federico García Lorca per l’escamot d’execució. 

El grup de treball de l’ONU sobre desaparicions forçades va enviar el 2014 un demolidor informe al govern espanyol sobre les seves investigacions a propòsit dels desapareguts de la Guerra Civil. La recomanació més important era que “l’Estat assumeixi la seva responsabilitat i elabori una política integral per donar veritat i justícia a les víctimes". 

Espanya està obligada pel dret internacional i pel conveni que va ratificar l’any 2010 sobre desaparicions forçades a aplicar “una política d’Estat permanent” que permeti als familiars dels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista saber què els va passar i recuperar-ne les restes. Per això l’ONU li demanava que creï una “entitat estatal dotada dels suficients recursos humans, tècnics i financers”, amb un pla nacional de recerca dels desapareguts i una base de dades central. 

Al mateix moment el director de l’Equip Argentí d’Arqueologia Forense, Luis Fondebrider, pioner en la identificació de víctimes de la dictadura militar argentina, declarava a Barcelona: “Espanya és un cas únic, hi ha molt pocs països que no hagin fet res per identificar les seves víctimes després d’un conflicte. Espanya és el segon país del món, després de Cambodja, amb més fosses comunes per obrir”. 

El govern socialista havia elaborat l’any 2010 un mapa de 1.821 fosses d’afusellats del franquisme (240 a Catalunya, més un altre centenar localitzades posteriorment), elaborat amb dades de les comunitats autònomes i les associacions de familiars, sense comptar les 550 fosses i 5.277 víctimes ja exhumades fins aleshores. Calculava que la xifra d’aquests desapareguts superava les 100.000 persones. La pràctica totalitat d’aquelles 1.821 fosses reconegudes continuen pendents d’explorar i dignificar, inclosa la de García Lorca. 

A l’Argentina aquelles suposades “locas” que van començar a desfilar en cercle cada setmana per la Plaça de Mayo de Buenos Aires amb un mocador blanc al cap per reclamar l’aparició dels familiars desapareguts han acabat per donar al món una alta lliçó de lluita i de noció de memòria històrica.