Una visita incòmoda al nou memorial de l’exili republicà del 1939 a Ribesaltes

Ahir dissabte, en un acte de desobediència a la recomanació indiscriminada del director general de Protecció Civil de quedar-se a casa per por de la neu, ens vam acostar per l’autopista amb una colla d’amics a visitar el nou memorial de l’exili obert al camp militar francès de Ribesaltes, al nord de Perpinyà, a la plana de la Salanca que actua de piemont de les grises Corberes narboneses. Feia sens dubte un dia de cel embetumat, plomís, desafiant, però transitable, sense ni un borrall de neu en tot aquest trajecte. Al camp de Rivesaltes vaig confirmar la sensació incòmoda que em provoca la iniciativa d’obrir aquest centre expositiu, i no pas pels motius oficials ni pel magnífic disseny de les instal.lacions. El govern francès ha trigat 75 anys
a dedicar un memorial als exiliats que va rebre de manera ignominiosa el 1939. Ho fa ara en una postura en escorç, amalgamada en una barreja d’exilis successius.

El nou memorial de Ribesaltes no és el dels 450.000 refugiats republicans espanyols amuntegats de manera vergonyosa el gener i febrer del 1939 pel govern francès a les platges nues d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès, sense cap mena d’instal.lacions durant les primeres setmanes. Aleshores es va negar a obrir els camps militars buits del sud del país, com aquest de Ribesaltes o els de Valbonne (departament del Gard), Caylus (Tarn i Garona), Larzac (Dordonya) o la Courtine (Creuse), habilitats per allotjar tropes. L’argument era que podien ser necessaris en cas de sobtada mobilització de reservistes francesos. 

L’exèrcit francès no va posar a disposició dels refugiats espanyols durant el primer mes de l’operatiu cap dels seus mitjans més elementals en aquests casos, com ara tendes de lona, lliteres, estufes, cuines o llatrines de campanya. "Ni una sola manta de les seves reserves", va escriure el periòdic Le Midi Socialiste el 15 de febrer. 

Els refugiats republicans creien entrar en territori amic i es van veure tractats com a bestiar, malgrat ser ciutadans civils o bé soldats regulars d’un govern democràtic en exercici, reconegut per la comunitat internacional. No van rebre a cap moment l’estatut de refugiats polítics ni cap consideració amistosa per part del govern francès. Van ser considerats incòmodes asilats temporals, sense que aquella denominació correspongués a cap figura legal. 

L’objectiu era clar: empènye’ls a retornar, treure-se’ls del damunt malgrat saber allò que els esperava a l’Espanya de Franco. A finals del 1939, de 300.000 a 360.000 refugiats espanyols, segons les diferents fonts, ja havien abandonat el territori francès per reincorporar-se a les localitats d’origen o almenys intentar-ho, tot assumint els riscos de la repressió de postguerra a Espanya. 

El camp militar de Ribesaltes, creat per entrenar tropes colonials franceses, només va destinar una part de les seves 612 hectàrees a empresonar refugiats a partir del gener del 1941, dos anys després de l'èxode, quan ja havien retornat a Espanya la majoria de republicans espanyols. N’hi van anar a parar 9.000, una petita part subsistent. 

A continuació hi van tancar altres “estrangers indesitjables”, segons la política del govern col.laboracionista de Vichy: 7.000 jueus no francesos (dels quals 2.400 van ser enviats des d’aquí als camps d’extermini alemanys), 1.300 gitanos, alguns centenars presoners militars alemanys a l’Alliberament del 1945, 500 membres o simpatitzants del FLN algerià al moment de la guerra d’Algèria i, a partir del 1962, 20.000 harkis o algerians que havien combatut al costat dels francesos i que van haver de fugir. Posteriorment va servir com a centre detenció d’immigrants fronterers il.legals, fins el tancament definitiu el 2007. 

El nou memorial de Ribesaltes dilueix en un context més general i prolongat la barbaritat que les autoritats franceses van cometre a les platges rosselloneses contra prop de mig milió de refugiats republicans espanyols el gener i febrer del 1939. Ribesaltes va representar una segona etapa, igualment odiosa, però de volum i organització molt diferents. 

Ara l’Estat francès ha dedicat 23 milions d’euros a construir aquest Memorial. Ocupa una de les set illes del camp i en manté l’estructura. Al pati central s’hi ha aixecat el nou edifici expositiu de l’arquitecte Rudy Ricciotti (autor igualment del Museu de les Civilitzacions d’Europa i del Mediterrani a Marsella), una construcció semisoterrada per no superar l’alçada dels barracons originaris que l’envolten.
El centre té un pressupost de funcionament de 1,6 milions anuals, amb activitats de recerca, divulgatives i pedagògiques. Val a dir, de passada, que el fet que l’empleada que cobra els 8 € del ticket d’entrada no parli català ni castellà és una falta de delicadesa. 

El dia de la inauguració, el mes d’octubre passat, el primer ministre Manuel Valls va deixar anar la frase que ha hagut d’esperar 75 anys abans de ser pronunciada per una autoritat francesa: “Van ser humiliats. Se’ls va privar de dignitat, amb un menyspreu total d’humanitat. Els que fugien a la recerca de la llibertat esperaven una altra mena d’acollida. França no és així, és una terra d’acollida”. 

Ho va fer una mica tard. L’existència a pocs quilòmetres de distància del Museu de l’Exili de la Jonquera, obert el 2007, i ara el Memorial de Rivesaltes demostra que la iniciativa i les flamants instal.lacions no són l’únic important, sinó l’ús social de divulgació que se’n faci o se’n deixi de fer mitjançant les activitats programades o no. Al capdavall, avui està passant exactament el mateix drama amb els centenars de milers de refugiats de les guerres de l’Orient Mitjà que arriben a Europa. 

Després de visitar el nou centre del camp de Rivesaltes, per a mi el memorial de l’èxode espanyol del 1939 a França continua sent, espontani i autèntic, la grandesa de l’humil tomba d’Antonio Machado al terra del cementiri vell de Cotlliure, sufragada per subscripció pública i sempre coberta de flors i missatges de calidesa.