Un canvi en la mirada creuada amb els sense sostre del meu barri

El portal de casa meva inclou una entrada de pàrquing de veïns que deixa una franja d’espai lateral lliure. A aquesta exigua franja sota cobert s’hi instal.laven anys enrere successius sense sostre, que hi dormien cada dia damunt de cartrons, parapetats amb les seves escasses pertinences. Alguns eren més resignats, altres més tocats pel desequilibri o la còlera. No demanaven res, més enllà del que la seva sola presència demanava a crits. Creuàvem la mirada, d’esquitllentes, més d’una vegada cada dia. De cop el sense sostre resident a l’entrada del pàrquing de casa s’evaporava i al cap de poc l’espai era ocupat per un altre. Ara fa temps que
no se n’hi instal.la cap. La política municipal d’assistència social deu fer efecte. Tot i així, encara veig cada dia la sense sostre arrelada des de fa anys amb els seus paquets a un banc de la Granvia cantonada Bailen, davant mateix de la concorreguda parada d’autobusos. De tant en tant també creuem la mirada.

Amb motiu del desè aniversari de la salvatge agressió que li va costar la vida a la sense sostre Rosario Endrinal, cremada per tres joves brètols mentre dormia a un caixer automàtic del barri barceloní de Sant Gervasi (el cas va ser reconstruït pel periodista Arturo San Agustín al llibre La noche que quemaron a la mendiga), la segona tinent d’alcalde i directora de l’Àrea de Drets Socials de l’actual Ajuntament de Barcelona, Laia Ortiz, acaba de publicar un article de premsa al qual posa, molt ben posats, els punts sobre les i. Cada dia dormen als carrers de Barcelona en aquests moments entre 700 i 900 persones, a part de les 1.600 que s’acullen la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar. 

La regidora deixa clar que no es tracta d’una patologia social, sinó d’una qüestió d’accés a l’habitatge individual estable, amb l’acompanyament social que sigui necessari, per tal que aquestes persones puguin recuperar la seva vida en condicions dignes. “Cal també –diu la regidora-- un canvi d’enfoc: les persones sense llar són veïns i veïnes de la nostra ciutat, amb veu i voluntat de participar. Elles són les veritables expertes, les que saben com s’enfronta una situació impossible d’imaginar per aquells que no l’hem viscuda”. 

Llegir-ho m'ha procurat la certesa que el llenguatge del nou Ajuntament dóna sentit i obre l’horitzó a la mirada que creuava i encara creuo amb els sense sostre del meu barri.