Tot el que gravitava ahir dissabte al voltant de la plaça Major de Lladó

Ahir vaig esmorzar de forquilla amb total satisfacció al restaurant Carles Antoner de la plaça Major de Lladó. A la sortida del municipi, Josep M. Dacosta em va voler fer aquesta foto provatòria amb el Puig dels Tretzevents en primer terme i el Canigó com a esplendorós teló de fons patriarcal --o matriarcal, no ho sé-- de l’esmorzar, de la caminada posterior i del país en general. La plaça Major del petit poble de Lladó, a catorze quilòmetres de Figueres en direcció a Olot, és l’epicentre d’una colla de coses. Desplega vuit monumentals plàtans centenaris i orgullosos (fins fa vint anys eren nou), els quals procuren una de les ombres més distingides de la comarca a l’estiu i una de les abraçades més acollidores per a les nostres caminades sabatines al ressol càlid de
l’hivern. Ara està en obres i la fan servir de pàrquing de cotxes a l’aire lliure.

També està en obres una de les façanes més històriques de la plaça, la del restaurant Can Kiku, situat a la planta baixa de l’edifici de l’antic sindicat, construït en estil neoclàssic a començament del segle XX i que a partir d’ara es convertirà en centre municipal. Fundat el 1930, el restaurant va plegar el 2011, en jubilar-se Francesc Marcé i la seva dona Dolors Sala. 

En realitat les seves llegendàries mongetes amb salpiquet, l'amanida freda de pota i tripa, l'oca amb peres, els peus de xai amb pèsols, l’arròs de llamàntol i el peix del dia portat de Roses ja eren herència d’una llegenda anterior encara més poderosa, la Fonda de Cal Gran, regentada des del 1930 a la mateixa plaça Major de Lladó per Felicià --tothom li deia Flacià-- Vilar, rellevat a l’actual restaurant La Plaça pel seu fill Joan. Josep Pla sostenia amb coneixement de causa que a Cal Gran de Lladó s’hi menjaven “els tords més afrodisíacs de la terra”. 

Ho va escriure al magnífic retrat literari dedicat al pintor de la localitat Marià Llavanera, al llibre del 1981 Homenots. Tercera sèrie, el qual ha contribuït a la posteritat de Llavanera tant o més que el rastre de la seva pintura. Les quatre últimes pàgines de la narració al voltant del casament in articulo mortis, l’agonia, la mort i l’enterrament del pintor són una peça de les més fines de tota l’obra planiana. 

Marià Llavanera residia a la casa familiar de la plaça de la Col.legiata, siamesa de la plaça Major, també convertida actualment en pàrquing de cotxes. Va néixer i va morir al casal amb badiu (balconada porxada) situat just enfront de la portalada del priorat o canònica de Santa Maria de Lladó, destacat exemple d'escultura romànica del segle XII, amb sis arquivoltes avui rosegades que cofen el timpà pintat –despintat-- i sostenen quatre columnes laterals amb capitells corintis. 

La destresa del pintor Llavanera no podia ser aliena de cap manera a l’influx de la portalada romànica que va contemplar tota la vida des de casa, com ja insinuava Josep Pla amb plena lògica: “En les seves pedres gairebé mil.lenàries, d’uns daurats densos i pesats, hi ha tota la seva pintura”. El llegat de Llavanera s’ha desdibuixat massa en l’escenari cultural d’avui, malgrat la retrospectiva que li va dedicar el Museu de l’Empordà l’any 2014 i la restauració de la seva pintura inacabada de gran format “Les noces de Canà”, ara instal.lada a l’Ajuntament de Lladó. 

Aquest petit municipi de 700 habitants també es troba vivament lligat al botànic olotí Estanislau Vayreda Vila (germà dels pintors Joaquim i Marià Vayreda). S’hi va instal.lar pel seu casament amb la hisendada pubilla de la localitat Josepa Olivas de Noguer, de la mansió rural del Noguer de Segueró, i va donar-hi peu a la branca empordanesa de la nissaga olotina. L’historiador lladonenc Joaquim Vayreda Olivas va ser el pare de la següent generació de l’alcalde Pere Vayreda Trullol, els pintors Lluís i Francesc i les escriptores Maria dels Àngels i Montserrat Vayreda Trullol. 

Malgrat tots els fills il.lustres i la portalada romànica de la canònica de Lladó, avui els monumentals vuit plàtans de la plaça Major i els dotze ailants no menys monumentals de la bessona plaça de la Col.legiata actuen sobretot com a atri de dos concorreguts restaurants. Són, des de fa temps, el motiu d’atracció sense el qual es parlaria força menys de Lladó.