Vaig assistir a la presentació de la pel.lícula Truman, del
director Cesc Gay, que s’estrena aquest cap de setmana, i vaig sortir de
la sala fascinat per diversos motius sumats. Alguns els podia preveure,
altres no gens. L’exhibició actoral dels protagonistes Ricardo Darín i
Javier Cámara forma part dels primers, per la brillant trajectòria
anterior i perquè han rebut el premi ex aequo al millor actor a
l’últim Festival de Sant Sebastià. També donava per descomptada la
progressió de la carrera artística del director Cesc Gay des dels seus
primers films Krampack, En la ciudad o Una pistola en cada mano,
afavorit per una envejable estabilitat dels mitjans de producció de la
seva obra. El duet de guionistes que el director forma des de sempre amb
Tomàs Aragay ha donat proves sobrades de talent. Podia intuir que el
paper d’un gos bulldog com
l’anomenat Truman es guanyi d’entrada el cor dels espectadors. En canvi em va sorprendre l’impacte de
qualitat dels papers secundaris, tot sovint reduïts a intervencions molt curtes, quasi com un cameo, començant per l’actriu argentina Dolores Fronzi (sensacional en la rèplica del sopar amb els dos protagonistes) i continuant per Elvira Mínguez, José Luis Gómez, Àlex Brendemühl, Eduard Fernàndez o Silvia Abascal, entre d’altres.
l’anomenat Truman es guanyi d’entrada el cor dels espectadors. En canvi em va sorprendre l’impacte de
qualitat dels papers secundaris, tot sovint reduïts a intervencions molt curtes, quasi com un cameo, començant per l’actriu argentina Dolores Fronzi (sensacional en la rèplica del sopar amb els dos protagonistes) i continuant per Elvira Mínguez, José Luis Gómez, Àlex Brendemühl, Eduard Fernàndez o Silvia Abascal, entre d’altres.
No hi ha papers petits. Truman no és exactament una “pel.lícula
coral” com les anteriors de Cesc Gay, però la llista d’actors secundaris
no és gens secundària. Aporten un mèrit afegit a l’immens recital dels
dos protagonistes i a la qualitat del guió i de la direcció.
Deu ser inevitable que el públic plori a la butaca del cinema amb
aquesta pel.lícula, com jo mateix. Però també hi comprovarà, amb una
llàgrima més o una menys, que molt de tant en tant es donen motius per
plorar de satisfacció, de genuïna emoció gratificada, de dolor natural,
regenerador i triomfant davant d’una obra d’art encertada que retrata la
vida i nosaltres mateixos com el mirall stendhalià esmerilat de nou,
ara i aquí.
No deixeu d’anar a veure “Truman” per cap excusa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada