La part immaterial i l’altra d’un "asado" argentí en viu

Fa temps em van ensenyar, sobre el terreny, que un asado argentí no és exactament el mateix que una barbacoa ni una costellada. No és ni tan sols només un àpat. He pogut confirmar amb reiteració aquell ensenyament, per exemple ahir diumenge a casa d’Horacio i Isabel, amb Rodolfo al “piano” de la graella. Un asado argentí és, primer de tot, un ritual de trobada entre amics. Conté una part immaterial que li dóna atmosfera i sentit, un tracte fàustic entre la solidesa de principis i la feblesa de la carn, un reflex de la vida i la seva celebració. Un asado és, fonamentalment, una qüestió sentimental. Hi ha bons restaurants especialitzats, però menjar un asado a un restaurant, per més amabilitat i qualitat que hi posi l’establiment, no

deixa de ser un tracte mercantil. L’asado particular, entre amics, constitueix un sagrament civil al qual els ingredients inaparents són el segell de cada ocasió.

Els prolegòmens formen una part important de l’assumpte, com en tantes altres coses que es mengen. La lentitud del foc és obligada. Abans d’entaular-se cal menjar de peu dret un humil choripán ben fet, el primer graó i el que ve més de gust, carregat d’expectatives. 

Després arribaran al plat, per ordre, la tira, el vacío i l’entraña, si no s’han pogut incorporar per dificultats tècniques de proveïment les exquisides i viscerals achuras (ronyó, lletó, chinchulín). La salsa ximixurri és opcional, jo me n’hi poso. 

El vi és tan important com la carn, potser més i tot. Un asado mediocre es pot veure salvat per un bon vi, mentre que la inversa és més difícil. L’amanida i les postres s’agraeixen, sobretot si entre les comensals hi figuren un parell de pastisseres de fama. 

La sobretaula, això no cal ni dir-ho, val per tota la resta. Saber “cuinar” una bona sobretaula no està sempre a l’abast dels millors cuiners, només dels millors amfitrions. La qualitat de l‘amistat entre els reunits hi compta molt. Els asados de negocis no s’assaboreixen igual, la majoria de vegades no s’assaboreixen de cap manera. 

Un asado sense guitarrejada seria un asado vidu, coix, desolat. La guitarrejada d’ahir va ser de primeríssim nivell, gràcies a Rabito, Juan Carlos, Luis i Horacio a les guitarres, i Almut al bandoneó. Vaig tornar a sentir en viu quasi un centenar (no exagero) de cançons, zambas, cuecas, chacareras, valsets i tangos, fins i tot alguns rocks ballables, i la immensitat al pit de “Las golondrinas”, de Jaime Dávalos i Eduardo Falú:

¿Adónde te irás volando por esos cielos,
brasita negra que lustra la claridad?
Detrás de tu vuelo errante mis ojos gozan
la inmensidad, la inmensidad...

o també, com per rematar, una colossal versió de “Horizonte de octubre”:

Los nombres de los que quise con el tiempo se diluyen, 

vuelvo porque sin amigos no hay alegría que dure, 

vuelvo porque sin amigos, mi Tucumán, no hay alegría que dure.

Aquest cop vam celebrar-lo a Sant Feliu de Guíxols, però el lloc és un dels factors més intercanviables. L’esperit de l‘asado viatja.