El forat buit de l’orgue i de la música del cel

Els assistents als concerts de la sala simfònica de l’Auditori barceloní observem al fons de l’escenari, des de la seva inauguració l’any 1999, una cavitat de grans proporcions buida. És l’espai reservat als tubs de l’orgue que no s’ha construït mai per qüestions pressupostàries, a diferència del paper atorgat a aquest rei dels instruments a qualsevol altre sala de concerts de música clàssica. És una absència reveladora de l’equivocat paper declinant concedit a la grandesa d’un instrument de geologia montuosa que en altres èpoques havia jugat un paper central en la composició i l’execució de la música del cel, a l’ímpetu fabulós de

la seva prodigiosa varietat de tons en la modulació del vent, expressada com una set biològica d’intensa emoció, en una resplendor severa, longeva i greu de la voluptuositat musical, de l’aquietament de l’esperit, de la profunda i torbadora experiència sensorial de la música que commou en el seu viatge interior.

La sala gran de la Philarmonie de París, construïda per l’arquitecte Jean Nouvel i inaugurada el 2015, acaba d’estrenar el seu orgue de 6.055 tubs, fabricat per l’empresa austríaca Rieger. Sense sortir de París, la sala de concerts de la Maison de la Radio anuncia l’estrena del seu el mes de maig vinent. Això també és un fet revelador del paper que altres capitals reconeixen a l’actualitat de l’instrument en tota mena d’estils, del barroc fins a la música contemporània, no només com a patrimoni del repertori sacre. 

Ara actua fins i tot un cotitzat organista punk, el jove nord-americà Cameron Carpenter (el maig del 2015 ho va fer al Palau de la Música barceloní), format a la Julliard School i titllat del “Lang Lang de l’orgue”. A Barcelona va declarar: “Aquest instrument ha estat a l’avantguarda tecnològica musical. Fins a la invenció del telèfon va ser la màquina més sofisticada creada per l’home”. 

Catalunya disposa de bons constructors orgueners (Blancafort a Collbató, Gerhard Grenzing al Papiol, per exemple) i bons instrumentistes de l’especialitat. La majoria dels 330 orgues comptabilitzats a Catalunya (tot sovint a temples i catedrals, però també al Palau de la Música o al Palau Nacional de Montjuïc) es deterioren per manca d’ús continuat. 

L’organista Josep M. Escalona va publicar l’any 2001 l’estudi L’orgue a Catalunya. Història i actualitat, en el qual n’enumerava 337 i n’estudiava els 24 més significatius. L’any 2004 l’església barcelonina de Santa Gemma, al carrer Capità Arenas, va estrenar el seu orgue de 3.516 tubs amb un concert de l’organista Jordi Figueras que incloïa, naturalment, obres de Johann Sebastian Bach. 

L’any 2010 estrenava el seu nou orgue Blancafort l’abadia de Montserrat, on se celebra cada any un festival internacional de l’especialitat. Dos anys després ho feia el nou orgue de l’abadia de Poblet, fabricat per l’empresa suïssa Metzler Orgelbau. 

L’actualitat de l’orgue, segons on, va molt més enllà del repertori convencional. Per contra, segons on, és només un forat buit que guarda el secret de les seves hores daurades, particulars, transcendents enfront del missatge pla i veloç de l’atordiment, la saturació i la trivialitat.