La matèria amorosa dels garrofers a la carretera d’Aiguablava

A la carretera de revolts que baixa de Begur a la platja d’Aiguablava els cotxes solen passar-hi rabents, encaparrats de dret la seva destinació, sense un minut per perdre, enganxats al cul del vehicle del davant si aquest gosa reduir la velocitat per assaborir el paisatge, que aquí és detallista com una cerimònia japonesa del te. Jo sóc dels que a aquest punt redueixo la velocitat del cotxe i provoco impaciències del conductor que tingui la mala sort de seguir-me, fins que me n’apiado i em faig a un costat per aturar-me, deixar-lo avançar i, de passada, estirar les cames entre racons generalment menystinguts, ignorats, invisibles per als qui tenen pressa. Un dels racons insòlits, al qual m’agrada embadocar-me, són els camps de garrofers que
sobreviuen de manera inexplicable a la vora d’aquesta carretera, abans que el terreny que ocupen no es converteixi en una altra urbanització d’apartaments, com la resta de la vall.

M’agrada passejar entre els garrofers supervivents d’Aiguablava, esprimatxats, abandonats, talment com si ho fes a un camp de ruïnes il.lustres de l’arqueologia acadèmica. Els rodejo i els contemplo amb la mateixa admiració com ho faria a Empúries o a Pompeia.

Observo la diversitat de matisos que ofereixen segons la temperatura canviant dels colors, el moment i la claror del dia. Comprovo que despullat no vol dir eixarreït, hi ha nueses molt carnoses. Sobri no equival a dessaborit, pot significar l’art culminant de dir-ho quasi tot amb quasi res. L’harmonia sempre conviu amb la discordança, es defineix per contrast amb el seu oposat. Important significa allò que aporta alguna cosa a l’interior d’una altra, com els garrofers d’Aiguablava. 

La majoria de passavolants i estiuejants no deuen saber ni distingir un garrofer, encara menys atribuir-li cap utilitat. Això no obstant, abans del turisme tota aquesta prodigiosa vall era entapissada de vinya, oliveres, ametllers i garrofers, els conreus prims del secà de subsistència. 

“És un sistema de terres pobres, però que ha permès de sobreviure una nombrosa població menuda que hi ha conreat la vinya, l’olivera, garrofers, l’ametller, alguns horts magres i poques coses més, posant-hi per únic adob dosis formidables de tenacitat i d’esperança”, escriu Eduard Puig Vayreda al llibre L’Empordà i el seu vi. 

A Begur s’hi havia passat molta gana, sobretot després de l’incendi del 1919 que va significar la mort de la fàbrica surera Forgas, l’emigració de la meitat del cens municipal i la reorientació d’aquells que es van quedar cap a les activitats complementàries com la pesca i els petits conreus, abans de la irrupció del turisme. Les garrofes servien per alimentar els animals de tir (els vehicles de l’època) i, en moments de penúria, també els humans. 

Ara els garrofers sobreviuen incrèduls, però drets, a l’espera de cedir el lloc a més apartaments de temporada. Serveixen perquè alguns últims badocs ens hi passegem en solitari, conscients del significat del temps que simbolitzen, tot remirant-los amb el sentiment de la vista i un sentit de l’honor, amb una pietat amarada de comprensió, amb la perspicàcia devaluada de la naturalitat, amb l’olfacte ampli i fondo de la pulsació que potser busca l’essència de les coses però se sent feliç amb la seva superfície afortunada, amb el simple fet de veure’ls vius i sentir-se viu.

El secret es troba en el coneixement del sentit argumental d’allò que es mira i, segurament, també en l’amor.