El plagi ben entès del Pirellone de Milà al gratacels del Banc de Sabadell

L’últim número del suplement de viatges del diari El País dedica una pàgina sencera a parlar de l’emblemàtic gratacels milanès de 127 metres d’altitud i 31 pisos conegut per Il Pirellone, aixecat el 1960 per l’arquitecte Gio Ponti en modernes línies funcionals com a seu corporativa de l’empresa Pirelli, i convertit des d’aleshores en símbol de la prosperitat de la “capital moral” d’Itàlia. L’article no aclareix el motiu de dedicar-li ara una pàgina sense dir-ne res de nou i omet un dels fets destacats que caracteritza el cèlebre edifici: haver-se vist plagiat i superat amb elegància
augmentada l’any 1969 per l’arquitecte Francesc Mitjans (juntament amb Santiago Balcells) a la seu barcelonina del Banc Atlàntic (ara Banc de Sabadell), a la confluència de la Diagonal amb el carrer Balmes.

La colossal escalinata de l’Estació Central de Milà projecta el viatger cap al carrer amb majestuositat i l’estampa contra el gratacels Pirelli que s’alça a la mateixa plaça, amb un impacte deliberat. Amb aquest primer contrast imprès a la retina, el nouvingut a Milà adquireix una imatge intencionada de la ciutat llombarda, de la capital econòmica del país i pol de la modernitat. 

L’Estació Central de Milà és un monument destacat del feixisme arquitectònic, el Pirellone de la bellesa de línies de la puixant modernitat milanesa. Un contrast encara més agosarat va ser establert al costat mateix del sobrecarregat gòtic florit del Duomo milanès (“una catedral feta expressa perquè l’admirin els sud-americans”, escrivia Josep Pla) amb el gratacels de la Torre Velasca, dissenyat al mateix moment i amb la mateixa audàcia que el Pirellone. 

Milà no tindrà mai l’encant de Roma, però tampoc no serà mai una ciutat industrial o administrativa. La seva vitalitat limita al nord amb la pròpia maduresa històrica i al sud amb l’esperit mercantil consolidat. També es veu empesa a l’oest per unes cordials relacions amb l’instint urbà monumental i a l’est per la condició indefugible d’italiana. La proximitat, l’osmosi amb Suïssa, França o Alemanya no l’ha portada mai a mercadejar la seva italianitat. 

El Pirellone ha envellit amb dificultat, els materials de revestiment s’han vist erosionats amb rapidesa, el manteniment no sempre ha lluït com hauria calgut, potser perquè des del 1980 ja no l’ocupa l’empresa Pirelli (ara és la seu administrativa de la Regió Llombarda). En canvi la inspiració directa que en va extreure Francesc Mitjans pocs anys després per al gratacels barceloní del Banc Atlàntic va confirmar des del primer moment el principi assentat: el plagi només es justifica si va acompanyat per l’assassinat, és a dir, si supera el model de referència. 

El gratacels barceloní és una còpia reconeguda de les línies del Pirellone, però les va millorar en molts detalls, i avui la seva prestància es manté més esvelta que l’original. És un mèrit del Pirellone milanès –i del plagi ben entès-- que vull reconèixer.