Una de les piscines de mar més boniques i amagades del país

No és exactament una piscina natural d’aigua de mar, però això tant se val, perquè quasi ho és. Si hi posem la dosi de fantasia indispensable, n’hi podem dir un spa salvatge. Usurpa a benefici privat un tros de la franja costera de domini públic, però ho fa de manera laxa i deixa espai per sortejar la injustícia. És un dels racons més bonics dels camins de ronda de la Costa Brava, això no li treu ningú. Es troba al terme de Begur, entre el petit port de Fornells i l’abrupta Platja Fonda. Aquesta piscina de roca natural arran de mar, oberta en voladís sense vores damunt les onades, va ser construïda el 1967 amb encert, originalitat i permisos legals per la veïna urbanització d’apartaments Es Cau, destinada a l’ús dels seus residents. La concessió ministerial
per ocupar l’espai públic i el dret reservat als concessionaris expiren el 2018, llevat de pròrroga.

El mar renova espontàniament l’aigua per vessament o bé, en temps de calma plana, el motor amagat al cubicle de pedra la bombeja. Els constructors i titulars de la concessió no poden impedir que els vianants del camí de ronda hi accedeixin, però recorden a un cartell que l’ús de la piscina és privat.
Al pic de l’estiu hi posen un guarda per fer-ho respectar, amb un horari que no és pas de vint-i-quatre hores al dia. El pic de l’estiu dura poc. La resta de l’any apareix com una fabulosa, deserta i lírica piscina de mar i roca per als qui transiten els bulevards de luxe natural que són els humils camins de ronda. 

Ara diuen que volen transformar l’abandonada i mig enrunada depuradora de marisc de l’empresa Servimar de Roses (traslladada a instal.lacions més modernes del port pesquer) en un complex públic de piscines naturals d’aigua de mar, obert igualment a activitats musicals i lleure nocturn a la carretera de Canyelles, sota el castell de la Trinitat. De moment ho diuen. Figurava al programa electoral de CiU a les últimes eleccions municipals, quan encara existia CiU. 

Només que futures les piscines de mar de Roses tinguin la meitat de l‘encert constructiu de la de Begur, ja firmaria. I amb caràcter públic una mica més conforme a l’actual ordenament legal que no la concessió ministerial del 1967 per privatitzar a Begur durant cinquanta anys un tram afortunat, líric i sense aglomeracions de l'extraordinària franja litoral.