3 de des. 2015

L’eloqüència indesxifrada de l’amor, la pluja i el son

A una determinada època passàvem els caps de setmana amb la meva dona a una casa de fora i ens agradava fer llargues passejades pel bosc, com per harmonitzar el nostre ritme de vida amb l’ordre natural del món, d’un petit món delimitat i escollit. No hi renunciàvem ni quan plovia. Moltes vegades la pluja mansa era compatible amb la passejada al bosc, proveïts amb botes de canya i un bon paraigua. Mentre caminàvem i xerràvem de tot i de res, la mirava amb dissimulada insistència a l’atzar de qualsevol revolt del camí i m’exaltava la certesa que al vespre la veuria despullar-se al nostre dormitori. Aquella operació de canviar-se la roba de carrer per la de llit constituïa el moment més esperat, el que em proporcionava la sensació més clara d’haver assolit un estadi de la
felicitat. La resta del dia no era més que un instrument per arribar al moment d’anar a dormir plegats.
La seva operació de canvi de roba passava necessàriament per uns instants de plena, confiada i admirable nuesa. Primerament es lliurava a les contorsions pròpies del fet de desprendre’s del calçat i els pantalons, alçar els braços per treure’s el jersei, desbotonar i prescindir de la brusa, doblegar els dos braços enrere fins al centre de l’esquena per obrir els dos gafets del sostenidor, abaixar les calces i, sense demora, enfundar el camisó o el pijama. 
Aquell instant concret era per a mi el nucli del dia, l’eix de la meva fascinació, la imminència segura de poder abraçar el seu cos i encaixa-lo amb el meu, que l’esperava inquiet. De la infinitat d’avantatges i d’incomoditats de la vida en parella, l’instant d’entrar al llit i fondre’s amb el cos de l’altre em semblava el més beneficiós del dia, el més aconseguit, el més valuós.
Potser per això m’agradaven els prolegòmens i feia el possible per arribar primer al llit. Des de la posició horitzontal, amb el cap i la mirada alçats pel coixí, dominava una perspectiva més oberta damunt la seva operació de canvi de roba. Potser eren uns gestos que un altre li haurien pogut semblar mecànics, per a mi eren com un ballet sublim. 
La percepció visual n’alimentava una altra. Estimava i m’agradava aquella dona que es disposava a compartir la nit amb mi. Em semblava un prodigi i encara m’ho sembla. Sintonitzar la vida de cada dia amb una altra persona, compartir la intimitat i obtenir-ne un enriquiment mutu no deixa de ser un miracle. Durant el dia ens acompanyàvem, coincidíem, ens compassàvem, però només al moment d’entrar al llit ens encaixàvem. Se’ns havia ficat la fredor al cos i necessitàvem refer-nos amb les carícies moroses a la pell de l’altre. 
Algunes nits la pluja continuava caient i repicava al vidre de les finestres com per no desmarcar-se del dia transcorregut, ara convertida en un fet extern al camp d’acció dels nostres cossos, els quals començaven a adoptar un altre ritme molt més sinuós malgrat les distàncies reduïdes al mínim, revertides endintre. La humitat interna era molt més càlida i acollidora que la de fora. 
Un dels beneficis associats a l’amor carnal és procurar un son plàcid, cosa que negligeixen els posseïdors de la immensa fortuna de dormir perfectament tots sols. A aquella època potser ho atribuíem al cansament acumulat durant la setmana de feina, a la passejada pel bosc sota la pluja mansa, als vaivens del dia o a la biologia més elemental. En realitat l’únic son autènticament plàcid deu ser el que proporciona la victòria compartida en la batalla dels sexes, exhaustos i culminats, un cop posats d’acord els dos contendents, units també en un son no pas entès com estat passiu, sinó com un altre estadi de consciència sobre la importància d’allò que posen en comú. 
L’amor carnal afavoreix la circulació sanguínia, allibera endorfines, reforça el sistema immunològic, oxigena i neteja les coronàries tant o més que passejar al bosc, a part d’expressar sentiments i ensenyar-nos a ser tendres, generosos i juganers. No està lliure d’impostos, però a aquella època això no ens ho dèiem. L’endemà al matí parlàvem de tot, excepte del que havia passat al llit, de l’eloqüència indesxifrada de l‘amor, de la pluja i del son.

1 comentari:

  1. Un text molt valent i sugerent sobre la parella.
    No és per fer-ne una lectura superficial, anecdòtica, sinó per reflectir-s'hi i prendre'l com una porta d'entrada a un mon de sensacions que coneixem però no sempre observem amb atenció ni exprimim.
    Genial l'última observació sobre "el dia següent": com guardem les vivències més íntimes i més carregades d'emoció en els racons foscs de la ment, sota la fullaraca de la vida quotidiana i les obligacions.

    ResponElimina