La gran pel.lícula de Carlos Saura hi fa més que nosaltres pel talent del folklore argentí actual

Ahir vaig assistir amb una mendocina oriünda (Mendoza és la cinquena província de l’Argentina per població i capitalitza la regió del Cuyo) a l’estrena a Barcelona de l’última pel.lícula Zonda. Folclore argentino, de Carlos Saura. Vam sortir contents, amb alguna objecció. El veterà director té el coratge de dedicar un llargmetratge, sense abandonar el seu potent llenguatge cinematogràfic, a un gènere que no forma part dels corrents majoritaris de la indústria musical, tot i contenir una bellesa elevadíssima, tant en el terreny tradicional com en el rabiosament actual. La definició de folklore argentí encobreix en realitat la música i dansa d’autor, amb una forta incorporació de les noves generacions. La selecció d’artistes clàssics i moderns que presenta
Carlos Saura és inqüestionable, però amb absències clamoroses com les de Raúl Carnota, Juan Quintero i Luna Monti, Lorena Astudillo o les tonadas mendocinas i cuecas cuyanas de Félix Dardo Palorma, Tito Francia, Damián Sánchez, Antonio Tormo o Jorge Marziali, que avui practiquen magníficament el duo Orozco-Barrientos, Mónica Abraham, Alejandra Bermejillo o el quartet vocal femení Ámbar Voces. Però, és clar, per cada mendocino o cuyano hi ha 1.000 correntinos, 200 salteños i 100 santiagueños.

Carlos Saura obre una finestra de prestigi sobre un estil musical que s’ho mereix. La pel.lícula m’ha fet a recordar els nombrosos concerts d’aquest gènere als quals he assistit i assisteixo a Barcelona, malgrat la seva escassa repercussió pública. Es produeix una desproporció abismal entre la quantitat de cantants argentins residents a Barcelona i la seva minvant projecció als circuits musicals. 

Actuen cada vegada menys, a locals més limitats i amb una ressonància decreixent entre el gran públic, a desgrat del seu nivell de qualitat. Allò més inquietant és que ningú no sembla trobar –no sé si buscar-- un revulsiu a la pèrdua de terreny. Suposo que cada artista argentí de Barcelona fa el que pot, mentre els seus escenaris es van encongint. Alguns van arribar a actuar a la sala petita de L’Auditori o a figurar amb regularitat a la programació estable del club Jamboree. Aquella regularitat s’ha perdut. 

La crisi de les retallades iniciada el 2008 va provocar una disminució de contractacions, però aquest factor no es l’únic ni potser el més determinant. Es dóna sobretot una falta de connexió, possiblement mútua, entre ells i el teixit cultural català, ja sigui per ignorància, per desgana o per manca de visió. 

Fa temps que no es programa tango ni folklore argentí actual als incomptables festivals musicals barcelonins i catalans. Aquests dos gèneres simultanis s’han refugiat a bars de petit aforament. Casa Amèrica disposa a Barcelona d’un eclèctic cicle de concerts sense periodicitat establerta. Avui dilluns es celebra a les 20h la penya de folklore argentí a l’Ateneu Cooperatiu la Base, del carrer Hortes núm. 10 al Poble Sec, encapçalada per Darío Polonara (bandoneó), Pablo Cruz (bombo) i Mariano Olivera (guitarra). 

La generació del 74 va assentar a Barcelona veus que continuen en actiu com Fernando Ríos Palacio, Esteban “Rabito” Vélez, Jorge Sarraute, Tito Cava o Julián Córdoba. A partir del 2001 la lleva de joves del “corralito” resultaria igualment nodrida. Avui actuen de manera intermitent a Barcelona més d’una dotzena de cantants argentins residents, amb aquella manca de repercussió. 

Penso, per ordre alfabètic i poc exhaustiu, en Gustavo Besada, Romina Bianco, Silvia Borges, Analía Carril, Gustavo Carrizo, Mario Galván, Bibí González, Laura Hansen, Rodolfo Jager, Lucila Laske, Silvina Laura, Cecilia Ledesma, Raúl Mamone, Susana Negri, Martín Rago, Sandra Rehder, Gabriel Vallone… 

El folklore argentí disposa de joves i dotats practicants a Barcelona, igual com els va tenir a l’anterior generació d’arribats el 1974. Ana Rossi simultaneja aquest gènere amb el paper de vocalista al grup Coetus o el seu recent disc de tangos amb Marcelo Mercadante. 

La cantant Rocío Faks ha gravat a Barcelona un CD de folklore argentí amb músics de primera línia, encapçalats pel pianista i arranjador Marco Mezquida. S’obre camí Johanna Zohler amb el guitarrista Guillermo Gómez Álvarez i el flautista Pablo Andrés Giménez. Juliette Robles ho fa amb el guitarrista Mariano Olivera i el cajón de Carlos Gajardo. El guitarrista i compositor Guillermo Rizzotto construeix des de Barcelona una carrera internacional. Les seves actuacions, malauradament, s’han buscar amb la llanterna de Diògenes. 

Em pregunto si s’ha parat gaire atenció als magnífics temes de folklore argentí que va incloure Sílvia Pérez Cruz al disc Inmigrasons del 2007 (la zamba “La nochera”, el kaluyo “Doña Ubenza” i una fusió sumptuosa d’”El noi de la mare” amb la “Vidala del último día”), els dos tangos d’antologia de Mayte Martín a Free boleros (“Nostalgias” i “El día que me quieras”), el gran CD de Elba Picó de l’any 2012 Folkloreando (el seu duet amb Mayte Martín a la “Zamba para no morir” posa els pèls de punta), la subtil versió de “La Pomeña” a càrrec de Carme Canela al seu disc del 2014 Granito de sal, les de Gemma Abrié amb Miquel Àngel Cordero el mateix any de la zamba “Piedra y camino” i la cançó litoraleña “Oración del remanso”, o en les exquisides versions instrumentals d’Horacio Fumero al seu disc del 2013 Vuelos. 

Tots plegats son temes de l‘actual folklore argentí gravats recentment a Barcelona. L’estrena als cinemes de la pel.lícula de Carlos Saura Zonda. Folclore argentino sobre la vitalitat del gènere entre les actuals generacions posa de relleu que alguna cosa no rutlla pel que fa a la seva repercussió pública a Barcelona. 

Per cert, la paraula zonda designa el vent humit del Pacífic xilè que tramunta els Andes nevats i pot fer pujar la temperatura bruscament de zero a trenta graus entre el matí i la tarda d'un mateix dia quan davalla a sotavent, a l'altre vessant de la carena, fins a la plana argentina de Mendoza i la regió de Cuyo, sobretot durant els temporals d'hivern austral del mesos d'agost i setembre, al final de l’estació seca. Arrossega gran quantitat de pols (el polvaredal), provoca bromositats que disminueixen la visibilitat i és el causant de l'escassa pluviometria de la zona. El zonda és un vent sense partidaris, com un nen sense carícies. Només el dia que desapareix n’aprecien la fresca esbandida que deixa.