Barcelona té poquíssims parcs de dimensions europees al centre de la ciutat i precisament per això resulta encara més incomprensible la fatídica deriva que pesa com una maledicció sobre els quatre edificis modernistes arrenglerats del cantó de la Ciutadella abocat al passeig Picasso i al renovat Born: l’Hivernacle, l’Umbracle, el Museu de Geologia i el Castell dels Tres Dragons. A qualsevol ciutat moderna serien la nineta dels ulls d’un cèntric parc públic altament concorregut. Aquí es troben a l’article de la mort i en una indefinició d’usos permanent. L’Ajuntament acaba d’anunciar la tercera restauració en
pocs anys (les dues anteriors daten del 1990 i el 1995) de l’Hivernacle per un import de 800.000 euros, però reconeix que no encara no sap quin serà el seu ús públic en el futur. Al costat, l’Umbracle és l’únic del món construït amb fusta de melis, una particularitat que no li ha suposat millor sort pel que fa al seu aprofitament.
pocs anys (les dues anteriors daten del 1990 i el 1995) de l’Hivernacle per un import de 800.000 euros, però reconeix que no encara no sap quin serà el seu ús públic en el futur. Al costat, l’Umbracle és l’únic del món construït amb fusta de melis, una particularitat que no li ha suposat millor sort pel que fa al seu aprofitament.
Sense deixar la mateixa renglera del parc, el Museu Martorell de Geologia va ser el primer edifici aixecat a Barcelona amb finalitat de museu públic. El lideratge li pesa com una llosa, malgrat la reorganització interna del 2011.
El Castell dels Tres Dragons, que era el rutilant cafè-restaurant de l’Exposició Universal del 1888, per a la qual van ser construïts igualment els altres edificis veïns, es va veure buidat el 2011 del museu de Zoologia (traslladat al Museu Blau del Parc del Fòrum). Encara no s’ha concretat la possibilitat anunciada de dedicar-lo a centre cultural dedicat a la promoció de la literatura infantil i juvenil.
No és necessari prendre com a referència inabastable els espectaculars i constantment renovats hivernacles dels Kew Gardens londinencs, el jardí botànic més ric del món, als quals he conduït en algunes ocasions els meus fills per demostrar-los que els parcs de diversió més moderns, sorprenents i admirables poden ser aquests. N’hi hauria prou, a la Ciutadella, amb no deixar-los morir per manca d’idees.
Els edificis i el públic ja hi són. Hi manquen els gestors, els civils servants del patrimoni existent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada